5.11.06

ALBÉNIZ, ARRIETA I L'ÒPERA ESPANYOLA

Rebo un suggerent mail d’un jove universitari, que comença a obrir-se camí en el món de la crítica musical. El personatge en qüestió m’exposa els següents dubtes (i cito textualment): “Pepita Jiménez d'Albéniz és una òpera de tema espanyol, inspirada en una novel·la de Valera, de compositor espanyol però amb llibret en anglès que es va estrenar a Brussel·les (en italià ho va fer per a l'estrena al Liceu. Com se'n devia dir òpera espanyola en italià? Absurd). Jo no veig clar que sigui una òpera espanyola. No es pot posar al mateix sac que una Maria del Carmen de Granados que malgrat unes intencions musicals pròximes al verisme i al drama wagnerià sí opta pel castellà en el llibret i ubica l'acció a l'horta murciana. Per tant, què defineix realment la nacionalitat d'un obra? I què determina Pepita Jiménez? (Aquest deu ser un dels pocs debats que deuen haver generat polèmica musical a Espanya, no?) És una òpera espanyola perquè la firma un espanyol? No, perquè Mozart en fa d'italianes i es consideren italianes no pas austríaques. És una òpera espanyola perquè l'argument i la ubicació són a Espanya? No, el Don Giovanni, el Don Carlo i Il barbiere per exemple són italianes. I Carmen és francesa. Com a Pepita, la llengua no coincideix amb la geografia de l'argument. És una òpera espanyola perquè la música està composta amb voluntat de semblar-nos espanyola? No, perquè el Caprici Espanyol, la rapsòdia Espanya de Chabrier o el Bolero de Ravel quina nacionalitat tenen? (a banda que estan fetes des de l'exotisme, no des del nacionalisme)”

Com deia, les qüestions plantejades en el mail del meu comunicant són suggerents. Però he trigat a respondre-les (i ho faig amb un cert retràs i en una tribuna pública com aquest blog/c) perquè volia aprofitar l’avinentesa per escoltar prèviament l’última (i sembla que definitiva) versió de Pepita Jiménez d’Albéniz i la d’Ildegonda d’Emilio Arrieta, que també podria suscitar la mateixa pregunta del jove comunicant.
Anem per parts però comencem pel final. Pepita Jiménez i Ildegonda són òperes espanyoles. La d’Albéniz, certament escrita originàriament en anglès amb llibret de Francis Burdett Money-Coutts, ho és perquè el tema és nítidament hispànic. I la d’Arrieta perquè respon a criteris estètics que miraven els aires foranis per assumir-los en terreny propi.

Se’m podrà dir que també té temàtica hispànica una obra com la immarcessible Carmen. Però l’òpera de Bizet, basada en una novel.la (francesa) de Mérimée, és el resultat de la visió que a França es tenia d’una Espanya impossible i que mai va existir: posats a restituir la Carmen històrica, ningú millor que Salvador Távora per retornar la gitana cigarrera a la seva identitat originària. I el mateix podríem dir del Barber de Paisiello o el de Rossini: són òperes nítidament italianes, que es basen en una obra teatral francesa (de Beaumarchais) que només té Espanya com a decorat i centre de la diana contra la que el dramaturg va llençar les seves justificades invectives.

Un cas semblant (per seguir donant resposta als exemples de l’autor del mail) seria el de Don Giovanni o el de Don Carlo. Casos semblants però amb identitats diferents, si és que es pot parlar d'identitats: matisant un dels comentaris del remitent del correu, cal recordar que Mozart no era austríac perquè la configuració de l'actual Àustria no existia i a més Salzburg (ciutat natal de Mozart) no pertanyia estrictament a l'Imperi Austrohúngar. Tornem a Don Giovanni: s'inspira en un tema hispànic, però s'apropa molt més en esperit al Dom Juan de Molière o als “cannovacci” de les companyies de Commedia dell’arte que s’havien fet seu el tema del Tenorio. I si parlem del Don Carlo (o Don Carlos, perquè originàriament Verdi va escriure l’òpera per a França) no cal dir que el llibret s’inspira en un Schiller que coneixia de manera esbiaixiada els esdeveniments històrics de l’infant Carles, fill de Felip II. Deixant de banda que Verdi va escriure una òpera a la manera francesa però d’acord amb l’esperit romàntic italià de què feia gala el músic de Roncole.

Per la seva banda, i tornant a Albéniz, la seva Pepita Jiménez té una clara identitat espanyola en els seus girs musicals, per bé que el compositor de Camprodon miri en ocasions cap al verisme, o que segueixi el concepte wagnerià de “melodia infinita”. Albéniz no juga la carta de l’exotisme (com sí farien Bizet o els citats Chabrier i Ravel), sinó del coneixement de causa, semblantment a l’operació de la Suite Iberia i el recurs no sona a oportunista sinó a sincer. El retrat psicològic dels personatges, especialment Pepita, Don Luis, Antoñona i el Vicari són fidels traduccions dels de la novel.la de Valera, molt crític amb la hipocresia d’una societat tancada i carpetovetònica, com el Leopoldo Alas de La Regenta. La música és un llenguatge universal, però en determinades èpoques de la seva història (si més no a Occident) s’ha identificat amb un substrat nacional que l’ha poguda diferenciar d’altres tendències contemporànies. En temps d’Albéniz, es podia parlar de música espanyola per distingir-la de la música alemanya, anglesa o russa i les fonteres van delimitar-les artistes com el compositor camprodoní. En conclusió: Pepita Jiménez és una òpera espanyola.

Quin lloc ocupa la Ildegonda d’Arrieta, feliçment editada i exhumada gràcies a la tasca de Ramón Sobrino i Encina Cortizo, professors de musicologia de la Universidad de Oviedo? Doncs el mateix que Pepita Jiménez, tot i que l’obra sigui de 1850 en la seva primera versió. Això la situa en plantejaments estètics en mateixa línia que la primera etapa de Verdi i, de fet, hi ha no poques analogies argumentals amb I lombardi i musicals amb Nabucco o Attila. Però Arrieta escriu la seva òpera amb la voluntat de crear escola (nacional, no nacionalista) a partir d’un model referencial: si Verdi era capaç d’escriure melodrames musicals romàntics des d’Itàlia, per què no fer-ho des d’Espanya? El context d’Arrieta, coincideix amb les primeres voluntats d’autors com Baltasar Saldoni de crear una escola operística que seguís les modes forànies, però mantenint la producció local. Una manera diferent d’entendre la futura òpera espanyola des de plantejaments estètics comuns però que demostrés que “des de casa” es podien fer coses amb qualitat. En aquest sentit, no es pot dir que Ildegonda sigui una òpera espanyola amb la mateixa connotació que donem a la Pepita Jiménez d'Albéniz o a La Dolores de Bretón. Però és tan espanyola com és alemanya una òpera de Wagner com Rienzi que, bo i mirant el model meyerbeerià de la "grand opéra" francesa, posa les bases de l'estil d'un compositor tan indiscutiblement alemany com Wagner.

Aclarits els dubtes (espero) i formulat el meu punto de vista, aprofito per recordar que encara cal superar certs complexos i creure en els autors locals que poden esdevenir universals. I ja seria hora que els models espanyols fossin seguits ara pels catalans: Obiols, Cuyàs, Pedrell o Morera encar són rareres tot i les tímides exhumacions de què han estat víctimes els últims vint anys. No s’hi val amb excuses de mal pagador com tímides edicions discogràfiques o exculpatòries versions de concert. La Fattucchiera, La fada o Els Pirineus han malbaratat la seva oportunitat en vetllades no sempre afortunades. El comte Arnau espera urgentment la seva recuperació. Ja seria hora de superar l’autoodi i reconèixer que partitures com les dels autors citats (i tants d’altres) són molt superiors que determinats Bellini o Donizetti que malgrat la seva fama també tenen obres menors. El nom no fa la cosa. I el mateix podríem dir dels autors “de casa”.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Brillant disertació. Olé!
Per cert: l'estrena del Càntic dels Càntics de ricard Lamote de Grignon està prevista per a l'1 de juliol per l'OBC. Si tens ocasió de parlar amb en Salvador Brotons (que en serà el director) te les explicarà ben grosses. Un
cas més de recuperació d'una obra (sensacional, per cert) que es fa en dates inadequades i sense la rellevància que mereix. País.
Salut!

9:31 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home