22.11.06

LA FILLA DEL REGIMENT I ELEKTRA EN DVD

Què voleu que us digui… m’agrada la Ciofi. I m’hi reafirmo després d’haver vist la seva Marie de La fille du régiment, gravada al Teatre Carlo Felice de Gènova fa escassament un any i amb el coprotagonisme de Juan Diego Flórez.

La fille du régiment
Recordo la Marie discogràfica de Joan Sutherland. I guardo en la memòria la d’Edita Gruberová al Liceu, fa tretze anys (el dia del centenari de la bomba, precisament). Dues grans Marie, amb perdó (en no haver-la sentida per raons òbvies) de Jenny Lind. Però Patrizia Ciofi dóna al personatge la tendresa i la humanitat que no donaven ni la soprano australiana (per immensitat) ni l’eslovaca (per amanerament).
Un bon amic, lector habitual d’aquest blog i crític amb les meves opinions, que sempre discuteix amb rigor i coneixement de causa (cosa que li agraeixo sobremanera) fruit dels seus més de cinquanta anys d’espectador transatlàntic (cosa que li envejo), em diu que la Ciofi és flor d’un dia i que la van xiular a La Scala. Potser sí que la van xiular, com també van xiular La consagració de la primavera quan es va estrenar a París. I ja sé que una cosa no té res a veure amb l’altra. El cas que a la senyora la xiulen. Com que jo no hi era (a La Scala) no jutjaré pas els xiuladors ni els donaré la raó si la soprano no va estar a l'alçada. Però sí puc insistir en l’exquisitesa de la Lucia de Patrizia Ciofi al Liceu o de la seva Marie en aquest DVD, per no parlar de l’enregistrament de Pia de’Tolomei que he sentit aquests dies i que vaig desprecintar per a l’ocasió (vull dir la de sentir en directe la soprano italiana).
La fille du régiment de Gènova té l’al.licient afegit d’un Juan Diego Flórez una mica autista en el vessant escènic però amb una descarada facilitat en l’acrobàtica “Ah mes amis, quel jour de fête”, cimentada amb els cèlebres nou Do de pit de la cabaletta. En el DVD extra, Flórez comenta que li és molt més difícil l’ària del segon acte (“Pour me raprocher de Marie”), on se li veu molt més el llautó del control del fraseig i la respiració (alguns plans són massa traïdors). Però el cas és que el vailet peruà fa el que vol amb el seu Tonio, i es permet la gosadia de bisar la cabaletta en qüestió.
Atractiva la direcció d’Emilio Sagi, que ambienta l’acció a la França recent alliberada per l’exèrcit aliat durant la Segona Guerra Mundial (“déja vu”) però eficaç i molt lluminosa la batuta de Riccardo Frizza per a un producte que es recomana per si sol.
Electrizant Elektra
Amb aquest DVD vaig permetre’m el caprici d’estrenar això del Home Cinema. Però les subtileses de Donizetti són poc aptes per a un sistema com aquest. Li escau millor un títol com Elektra i per a l’ocasió vaig visionar el DVD de TDK que recull unes funcions de l’Opernahus de Zuric el 2005. Veritable orgia musico-visual, el producte recull el muntatge de Martin Kusej, que ambienta l’acció dels Atrides en un espai que podria ser un sanatori mental, amb una llarga perspectiva que pot simbolitzar el llarg i inacabable malson de la família maleïda. La samba final és discutible, però desperta tota mena de preguntes especulatives: la intel.ligència d’un bon muntatge teatral no rau en el fet que allò agradi o no agradi, sinó en el desvetllament d’interrogants. I Kusej posa en crisi l’espectador, l’interroga i li proposa un joc continu de preguntes i possibles respostes. Com ha de ser.
Eva Johansson és una cantant immensa, per activa i per passiva. Electritzant Electra la seva, potser sense el metall requerit en el punyent diàleg amb Clitemnestra, però dúctil i resistent fins al final, cosa que ja és molt en aquest “fortissimo orquestral” que recorre de punta a punta la partitura straussiana.
Com ja és tradició, Clitemnestra és interpretat per un dinosaure vivent (de vegades per una ex-Electra) i en aquest cas la responsabilitat recau en Marjana Lipovsek. No ens fa oblidar la gran i recentment desapareguda Astrid Varnay de la pel.lícula de Götz Friedrich, però convenç en maldat i instint teatral. I finalment una gran Chrisotemis, allunyada de les bledes bullides que de vegades s’assignen per interpretar aquest rol tan ingrat: Melanie Diener, soprano de timbre lluminós i excel.lents maneres.
L’orquestra titular del teatre suís sua la cansalada i sona amb la contundència exigible davant de la batuta de Christoph von Dohnanyi (ex Von Silja, i això pesa), especialista en lidiar els laberíntics compassos del gran Strauss i en mantenir el pols tràgic d’una partitura majúscula que només es pot escriure en majúscules. I que veurem, per cert, la temporada que ve al Liceu, on fa (massa) anys que no es representa.