DON GIOVANNI A VALÈNCIA

Confesso que vaig baixar a València per pura devoció mozartiana. Em vaig escaquejar de l’obertura del Palau de les Arts l’any passat; també del Fidelio que enguany inaugurava oficialment la temporada operística; i, no cal dir-ho, d’una Bohème d’interès més que escàs.

Però Mozart és Mozart i allí on hi hagi un Don Giovanni hi haurà, en la mesura de les meves humils possibilitats, un servidor de vostès. Però la idea de tornar a una ciutat que mai no m’ha agradat, castellanitzada pels aires perturbadors del PP imperialista, imbuïda de “ritabarberisme”, “zaplanisme” i falles mentals em posava malalt. No és aquest, tampoc, l’espai per explicar l’epopeia en què va convertir-se el viatge, l’entrada a la ciutat, la localització de l’hotel o l’odisseica aventura que va suposar trobar les taquilles on em guardaven les entrades de premsa. Ras i curt: vam arribar per pèls a la sala del Palau de les Arts, fallera i megal.lòmana estructura de certa inventiva en les formes però d’excessiva prepotència en les seves proporcions. Em sembla que els valencians “homes (i dones) de bé” mereixen una altra cosa.

Deia que un Don Giovanni paga la pena i allà em teníeu, disposat a sentir el miracle amb totes les prevencions possibles: l’esberlament, fa dies, d’una de les plataformes hidràuliques va deixar l’escenari impossibilitat i el fet de muntar l’òpera sense decorat em semblava un desafiament arrogant propi de nous rics. Confiava (i molt) en la direcció escènica de Jonathan Miller, però pensava que la cosa acabaria deslluïda i que l’interès estaria tan sols en la partitura i, possiblement, en la traducció musical d’un director com Lorin Maazel, mestre indiscutible que, tanmateix, de vegades ofereix versions rutinàries de les pàgines que té al davant.

No hi va haver res de tot això: la cosa va sortir rodona. Tant, que a la mitja part evocava amb els meus acompanyants la curiosa pel.lícula d’István Szabó Meeting Venus (1991), en què una Glenn Close amb la veu de Kiri Te Kanawa interpretava una diva a punt de cantar Elisabeth en una complexa producció de Tannhäuser. Els assajos són caòtics, tothom es baralla i la cosa està a punt de ser un desastre, fins al punt que el personal es queda sense posada en escena. I al final la interpretació acaba obtenint un èxit clamorós. Quelcom semblant va passar al Palau de les Arts valencià. Amb gran part de l’escenari en desús, s’ha disposat d’un espai avançat que ha pres part del fossat orquestral i de les primeres quatre fileres de la platea. Un mur negre amb set obertures (cinc portes i dues finestres) era l’únic element pròpiament escènic, a més d’objectes puntuals d’utilleria. Jonathan Miller ha demostrat un cop més que és un bon, un excel.lent director d’actors que, sense excessos escenogràfics, pot explicar amb precisió, detallisme i no pocs riscos la historia del “dissoluto punito”.

Van haver-hi grans, brillants idees, que apuntaven especulativament a les relacions entre els personatges més enllà del text de Da Ponte: aquelles mirades entre Donna Anna i Don Giovani al quartet del primer acte, les referències genitals apuntades en el recitatiu entre Don Giovanni i Leporello a l’escena del cementiri (“La prendo per la mano, ella mi piglia, sai pe chi?”) o el creuament final entre Donna Elvira i Don Ottavio són cops mestres d’un geni. I Miller és un geni que ha sabut fer, en aquest cas, de la necessitat virtut.

Un altre geni és Lorin Maazel que, quan vol, demostra que és un gran senyor i un gran director. Va fer una lectura de la partitura lenta (primera part: 95 minuts; segona: 90), mastegada, cuidada en els detalls, pulcra, intensa, amatent al drama, sense concessions i sense amaneraments. Una lectura, en definitiva, que qüestiona seriosament els excessos de la filologia però que al mateix temps constatava la bona salut de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana i també, malgrat les escasses intervencions que es destinen en aquesta òpera a les masses corals, del Cor de la Generalitat Valenciana.

L’espectacle, a més, comptava amb un equip jove, compacte, homogeni i de notable alt, tot i algunes excel.lències individuals. Per exemple, el Don Joan d’Erwin Schrott, xulesc, enèrgic, amb la maldat sibil.lina pròpia del personatge, i amb una veu lluminosa, incisiva i varonil, un llibertí més a la vora de la brutalitat de Sade que de la subtilesa de Casanova. A l’entreacte, un espectador autòcton comentava amb els seus amics: “Es que el Don Juan Tenorio es un tío simpático, y este es un Don Juan con mala leche”. Justa: així ho escriu Mozart i així ho entén Schrott.

El seu alter ego va ser un Leporello potser excessivament juvenil, el d’Alexander Vinogradov, molt bé en estil mozartià. També viu de ple en la riquesa mozartiana la consagradíssima Barbara Frittoli, Elvira “tutta fuoco” que no estalvia expressivitat al llarg del que va esdevenir una autèntica lliçó de cant. Francesco Meli és un tenor de noblesa tímbrica, impecable en les agilitats, tot i una emissión tendent a l’engorjament i, ocasionalment, al falset. Marina Poplavskaia va ser una Donna Anna esllanguida però de volum generós, esplèndida en les arrencades, tot i que l’esgotament era visible al final de les seves dues temibles àries: fins i tot enmig del “Non mi dir” va tenir un petit problema d’entesa amb Maazel de seguida resolt amb intel.ligència. Maria Grazia Schiavo va ser una Zerlina molt musical, potser un pèl impersonal en les seves primeres intervencions, que tanmateix van anar a més, al costat del sempre correcte Masetto de l’argentí Nahuel Di Pierro.

Rotund i potent, el Commendatore de Vladimir Vaneev va ser eficaç, tot i que el muntatge, per raons òbvies, va limitar la possible espectacularitat de l’escena conclusiva a nivell visual. Caldrà esperar dos anys per recuperar aquest Don Giovanni en el seu format inicialment previst. Si hi hagués un repartiment semblant i la direcció de Maazel, la cosa acabaria sent una festa visual i auditiva.