13.8.08

CRÒNIQUES D'ESTIU (i II): SALZBURG

Any de parèntesi a Salzburg o any de llum vermell? Què està passant ? Jürgen Flimm no sembla haver entomat amb el rigor precís i inherent a tot festival el timó deixat pels seus dos predecessors. Un ambient de naufragi (o si més no d’incertesa) sembla regnar a la ciutat de Mozart. Tornen les multinacionals i el glamour postís. I l’entronització dels divos i les dives de torn. Els resultats es tradueixen en espectacles inoperants i en repartiments no sempre a l’alçada. Insisteixo: sembla un parèntesi. Tant de bo no passi d’aquí.


Don Giovanni al bosc
La personalitat de Don Giovanni (l´òpera i el personatge) permet una lectura del mite que s´encarni en qualsevol dimension temporal. Recentment, la reposició del muntatge de Calixto Bieito al Liceu ha estat objecte de debat, com va ser-ho la revisitació del ja clàssic (!) de Peter Sellars. Claus Guth ha estrenat enguany a Salzburg la seva producció del “drama giocoso” de Mozart i val a dir que, en el fons i en la forma sembla que hagi vist i estudiat l´espectacle de Bieito, treient-ne l´escatologia i el broc gros però mantenint la lectura d´un individu que juga cruelment amb els altres, com una “Anima desesperada” (són paraules del propi Guth recollides a l´entrevista inclosa al programa de mà) que, tanmateix (i aquesta és una diferència respecte d´altres muntatges) té por a la mort. El punt de vista dramatúrgic parteix de la base de personatges humans, de carn i os, i que semblen viure al lImit l´última etapa d´una vida que els aboca a la mort, seguint els macanismes psicològics estudiats per Elisabeth Kübler-Ross. Per això, l´espai triat per al disseny escenogràfic de Christian Schmidt és un bosc immens, que recorda l´angoixant pel.lícula sobre la bruixa de Blair, que acull una acció que es desenvolupa íntegrament de nit, amb una lògica unitat de temps. Aquest espai pot molt ben ser l´espai vital de Don Joan que, més enllà de les convencions socials, arrossega la mateixa societat que l´envolta en un espai liminal. Llàstima que la textualitat se´n ressenteixi, que les idees s’exhaureixin aviat i que, com sol passar en aquest tipus de muntatges tan especulatius, la literalitat grinyoli en no poques ocasions. La versió escollida musicalment parlant va ser la de Viena (1788), amb les àries afegides i eliminades, i amb el sextet final també eliminat, amb la qual cosa (com en temps de Mahler) l´òpera s´acaba amb la suposada davallada als inferns del protagonista. Davallada que no és tal, perquè el Commendatore, incomprensiblement reviscolat (malferit, per entendre´ns) ha cavat la fossa per a Don Joan mentre aquest fa un picnic en la suposada escena del banquet. En tot cas, que l´opera s´acabi allI on els romantics feien baixar el teló permet fer plausible l´única idea brillant de l´espectacle: que Donna Anna agafi una pistola per anar a suïcidar-se després del “Non mi dir”.
Bertrand de Billy va ser esbroncat després del primer acte. El director francès dóna a la partitura una enèrgica vitalitat allunyada dels tics del romanticisme, tot i que la sonoritat resulta de vegades excessivament aspra. L´excel.lent rendiment dels membres de la Filharmònica de Viena va fer justicia a la lectura de De Billy, a qui potser retreuríem l´excessiva languidesa amb què es van resoldre els recitatius secs.
Christopher Maltman va ser un Don Joan suficient, al costat d´un Erwin Schrott que per una vegada deixa el rol de llibertí per esdevenir un Leporello de timbre viril i generós, ben acotxat per una encertada direcció d´actors. Annette Dasch va ser una Donna Anna de notable alt i que si no arriba a l´excel.lència perquè el timbre és força impersonal i perquè la zona alta de la tessitura té algunes asprors que caldria llimar. El “cum laude” se’l mereix l´Elvira de Dorothea Röschmann, esplèndida, plenament amotllada als paràmetres estilístics mozartians i amb un antològic “Mi tradì”. La línia noble i el timbre de Mathew Polenzani el fan ideal per a un Don Ottavio de qui tan sols cal lamentar que la versió vienesa el deixi sense “Il mio tesoro”. Anatoli Kotscherga és dels pocs intèrprets que actualment poden fer por com a Commendatore i ho va aconseguir. Ekaterina Siurina va ser una sinuosa i sensual Zerlina, al costat del notable Masetto d´Alex Esposito. I és que a Salzburg sempre han sabut tractar molt bé Mozart, si més no musicalment…


Un Otello per a orquestra
Comencem pel que realment va valer més la pena: un Riccardo Muti en estat de gràcia davant d’una Filharmònica de Viena que tallava l’alè. Així es podria sintetitzar l’Otello salzburguès, que va tenir tanmateix les notes de megalomania en què temptadorament es pot caure en un Grosses Felstpielhaus dissenyat a major glòria del dirtector orquestral. El llegat de Karajan, doncs, perdura, i Muti se’n deu sentir successor. La seva lectura trepidant de la penúltima òpera verdiana va tenir, doncs, moments de gran intensitat dramàtica, tot i que va ser aquesta mateixa intensitat la que tendia a ofegar les veus solistes. Per exemple la del jove tenor letó Aleksandrs Antonenko, encara un punt immadur per afrontar el paper del "moro de Venècia", tot i que el timbre és l’adequat. Al seu costat, vam poder sentir una vegada més la magistral caracterització que el malagueny Carlos Álvarez feia d’un iago revestit amb la maldat pròpia del carismàtic personatge. Però sens dubte la millor del repartiment va ser la soprano russa Marina Poplavskaia, Desdemona d’extrema sensibilitat i de musicalitat deliciosa, amb una gran escena al quart acte.Tot plegat emmarcat en un espai ben dissenyat per George Souglides, xipriota (com el marc en què es desenvolupa l’acció d’Otello) al servei de la posada en escena de Stephen Langdridge. La cosa, plena de tòpics, no passava de discreta al tercer i quart actes, perquè la majoria d’idees (algunes excel.lents) van tenir lloc al primer i al segon.
Un cop més, la música resultava vencedora, gràcies al bon ofici de Riccardo Muti i als excel.lents músics que tenia al davant, i que configuren l’Orquestra Filharmònica i el Cor de l’Òpera de Viena i els nens que formen el Cor de Nens del Festival de Salzburg.
Amb tot, alguna cosa està passant a Salzburg que caldrà escatir. Solcució fàcil: tornem l'any vinent, ens hi estem més dies i seguim investigant..