21.4.09

L'ECLECTICISME DE PALOMAR AL LICEU

El compositor badaloní Enric Palomar (1964) sempre s’ha definit pel seu eclecticisme. Deixant de banda la seva obra orquestral i instrumental, el catàleg operístic (que inclou Ruleta. Ópera para un fin de siglo i Juana) s’amplia ara amb La cabeza del Bautista, encarregada pel Gran Teatre del Liceu que n’ha vist l’estrena absoluta. I novament la barreja d'estils fa acte de presència, però no pas des de l’exhibicionisme buit sinó des del respecte cap a una tradició en què es troben traces de Falla, Bartók, Xostakòvitx, Stravinski i fins i tot una cita de la straussiana Salomé. De fet, el llibret de Carlos Wagner adapta la peça homònima de Valle-Inclán, un esperpent en què el decadentisme de Salomé projecta de manera inequívoca la seva ombra.

Palomar és un excel.lent orquestrador i La cabeza del Bautista mostra la maduresa del compositir capaç de generar interessants textures orquestrals, amb passatges inquietants per subratllar la negror del llibret. Però és en el tractament vocal on es perden algunes oportunitats d’or per fer de La cabeza del Bautista una gran òpera. També és cert que l’aspror del llenguatge de Valle-Inclán és enemic declarat de la música, però hi ha recursos negligits (com per exemple una mínima estructura melòdica) que es troben a faltar.

La posada en escena de Carlos Wagner denota el treball de bracet amb el director. El resultat fa plena justícia a l'esperit de Valle-Inclán, amb algunes referències a l'univers de Buñuel, continuador lògic de la imatge d'una Espanya en decadència en clau cinematogràfica.

El treball, tanmateix, deixa veure l’esforç i els bons resultats, començant per l’atenta batuta de Josep Caballé Domènech i de José Luis Basso davant de l’orquestra i el cor titulars del teatre. En escena, Ángeles Blancas és una Pepona entregada a tots nivells, malgrat una part esgotadora que l’obliga a salts intervàl.lics compromesos i a mantenir-se en el registre sobreagut al llarg de l’última mitja hora. José Manuel Zapata va ser un Don Igi de luxe per a una part igualment compromesa. La veu i el fraseig nobles d’Alejandro Marco-Buhrmester no van impedir que es constatés que el volum del baríton alemany d’origen espanyol mostrés la seva escassedat i Michael Kraus va ser un excel.lent cec al costat de diversos papers secundaris que van contribuir a l’èxit de l’estrena d’una partitura que requeriria millor implicació per part del teatre a l’hora de ser difosa i explicada per evitar les reticències de part del públic davant d’una estrena d’una òpera a càrrec d’un compositor de casa nostra.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

"...millor implicació per part del teatre a l’hora de ser difosa i explicada per evitar les reticències de part del públic davant d’una estrena d’una òpera a càrrec d’un compositor de casa nostra."
Tens tota la raó!
Mònica

5:29 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Hola Jaume: Saps una cosa, "El cap..." em va agradar, malgrat que al final els sobreaguts de la Blancas, em fessin patir. Jo demano a una òpera que capti la meva atenció, i en aquest cas puc dir que vaig poder sumergir-me en l'ambient que es reflexava. No hi havia suposits, ni segones lectures... (com ara és moda presentar les obres).
I bé, ens cal acceptar... o no, les dissonàncies en que avui dia ha evolucionat la música. Cordialment. Mae

12:26 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home