8.3.10

L'ÒPERA TAMBÉ ES AIXÒ

Ja és ben cert que als que ens agrada l'òpera més enllà de la pura diversió ens pot, de vegades, un excés de transcendentalisme. Perquè això ens fa perdre de vista que l'òpera també pot ser exhibició de forces, de virtuts i de virtuosisme, si cal pirotècnic. La metafísica no té perquè estar renyida amb el circ, ni el discurs amb la pura forma. Això, és clar, sempre que el circ i la pura forma estiguin ben servits amb tres o quatre pistes en què funambulistes, domadors i clowns siguin d'alçada i estiguin al màxim nivell.
Alçada i nivell incontestable és el que es va produir ahir a la tarda al Liceu en una sessió operística de les que deixen petjada per la qualitat d'un producte rodó i fresc. Importa menys que La fille du régiment sigui una de les òperes menys transcendentals del repertori, una peça inútil que ni explica res (més enllà del que explica, és clar) ni ens ajuda a emmirallar-nos en cap de les virtuts o els defectes dels personatges principals. Senzillament perquè és una comedieta que tan sols vol divertir i fer passar una bona estona. Potser sigui aquí on hi hagi la seva utilitat, la diversió que de vegades perdem de vista en l'espectacle operístic que ha de ser això, espectacle.
A la primera pista, un muntatge de Laurent Pelly, garant de diversió i qualitat com li hem vist en els muntatges d'Offenbach. Aquí, mesclant produccions de Nova York, Viena i Londres i confegint un producte reciclat però que funciona com un espectacle de rellotgeria. Tot plegat amanit per la batuta d'Yves Abel que si bé al principi va haver de quadrar algun desajust i posar a to alguna secció instrumental, va saber domar el fossat orquestral. L'altra força viva, el cor, va semblar contagiada de l'escumejant proposta de Pelly, propera a l'opereta amb coreografia inclosa.
A la segona pista, un planter vocal de primeríssim ordre. Estic molt content que Patrizia Ciofi es reconciliés amb el públic del Liceu, després del lleig que la temporada 2005-2006 se li va fer amb aquella Lucia injustament xiulada. A mi la soprano italiana em sembla una de les cantants més treballadores i honestes de la seva corda. Una dona que ha demostrat que si no s'està tocat per la gràcia innata d'un timbre i natural impostació, sí en canvi que s'està predisposat per un treball dur i constant que dóna bons resultats, com una Marie senzillament deliciosa a nivell actoral i musical. Per menjar-se-la a petons.
A banda d'insultant, el Tonio de Juan Diego Flórez és incontestable. I tot no es redueix a clavar els nou (divuit atès el bis) dos de pit d'"Ah mes amis quel jour de fête", sinó a frasejar amb elegància, a respirar quan toca i a emetre sons d'immarcessible bellesa. A banda, és clar, de demostrar no poca intel.ligència en moments de lleu defalliment com un inicialment insegur "Il me fallait" de l'ària del segon acte, culminada amb una conclusió de les que tallen l'alè. Tot superlatiu és poc per definir la tasca d'aquest tros de tenor.
La tercera pista és la dels grans secundaris, sense els que l'equilibri no existiria. Un Pietro Spagnoli amb la dosi justa de caricatura per a un Sulpice proper a un bondadós soldat de plom i amb un timbre rodó; una justament tronada Marquesa de Berkenfield en la pell de Victoria Livingood (que suplia la inicialment prevista Ann Murray), la correcció plusquamperfecta d'Àlex Sanmartí i, és clar, l'esperadíssim debut al Liceu d'Ángel Pavlosvsky com a Duquessa de Crakentorp.

5 Comments:

Blogger Moments d'Òpera said...

Totalment d'acord. Una representació històrica. Si bé l'argument de l'obra és força buit, ahir van saber dotar-lo de moments magistrals, gràcies a les GRANS interpretacions de Ciofi i Flórez i, no hem d'oblidar-ho, una excel·lent posada en escena.

Bravi!!

10:22 a. m.  
Anonymous Jorge said...

ai Jaume, del que no estic content jo és que la Ciofi, que és una cantant com dius tu treballadora (i punt) segueixi camelant la gent amb una veu pràcticament inexistent, lletja, petita i els seus "aires". Estaria molt bé
per determinats papers de soubrette i sobre tot a teatres -inclos importants- de província...Jo al menys he decidit que per poc que pugui evitar-la (ella i la seva cort d'admiradors), no la sentiré més....El "lleig" al Liceu es devia segurament a un fan de la Grubi, que clar que no tenia raó de xiular-la, però la diferència era abismal (i totes les funcions xiulades a la Scala de la mateixa ópera?)....No la van xiular a
Madrid l'any passat en RIGOLETTO quan no va fer uns quans acuts (que
obviament amb el repertori que s'ha triat ja li falten o li fallen). I espera't que comenci a imposar el seu marit-director (mira't una mica el repartiment dels CAPULETTI de Lieja, que naturalment no vaig tenir temps ni
ganes de veure)....bé, jo si vaig a la FILLE serà a Londres (esperant que la Dessay, que obviament no es troba al seu millor moment, canti perque
aquest paper és a mida per a ella i la posada en escena també. I aixó
encara li voldria veure perquè no penso que li quedi gaire corda
malauradamente (si no, em tocarà la Ciofi que ha fet una gran part de la carrera corrent a sustituir veritables grans cantants malaltes). Una abraçada,
Jorge

11:02 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Només un apunt per comentar que l'absència d'Ann Murray segurament ha estat a causa del que, finalment, ha esdevingut: la mort de Philip Langridge, el magnífic tenor britànic.
I ja que hi som, dissentir respectuosament del Jorge. Justament, perquè el punt de partida no és ni esplendorós ni especialment remarcable (però tampoc cap desastre), és perquè personalment valoro més la Ciofi: pel seu gust exquisit, per la seva musicalitat excepcional i perquè, amb tots els seus defectes, mai s'amaga. I posats a donar exemples, també podem parlar de la meravellosa Amenaide al Real. Vaja, que cantar és molt, molt més que tenir una veu bonica.
xcv

1:14 p. m.  
Blogger Joaquim said...

Jaume, quan estem d'acord ho celebro doblement.

És trist, que a persones que els hi agrada el mateix que m'agrada a mi, els hi hagi de llegir coses com les que escriu el Jorge.
Puc entendre que no li agradi la Ciofi, ja que ningú està obligat a seguir a ningú, però en les seves paraules s'intueix aquella febre malaltissa que sovinteja sovint a l'òpera i que és la impossibilitat de compartir les excel·lencies de diferents cantants alhora. Me'n agrada una i per tant, haig d'eliminar totes les altres. Con que no té prous argumentas, veritablement de pes, ja que amb una veu limitada, la senyora Ciofi treu or de sota les pedres, doble merit doncs hi ha que amb una veu d'or avorreix les predres, ha de utilitzar suposades i futuribles imposicions del marit,que res tenen a veure amb el que va succeir ahir al Liceu i la resposta del públic.
Contenta ha d'estar la senyora Ciofi de tenir un cor d'admiradors tan gran.
Voler evitar-la a ella ja és paranoia, però evitar el cor d'admiradors quasi l'exclou de tornar a trepitjar el Liceu.
No s'ho prengui així home! què són dos dies.

3:02 p. m.  
Anonymous lluis martin said...

Jo vaig anar ahir diumenge 14 de març, en el segon repertori, i no te res d’envejar del primer. L’Antonio Gandía jo crec que va fer un Tonio molt bo, després de la famosa ària dels “do de pit” va rebre una ovació de llarga durada. Te una veu bonica i com que encara es jove segurament arribarà lluny. La soprano Nino Machaidze, també va rebre molts bravos per part del públic ja que a part de cantar molt be, també actuava. Tot això ho dic només des de la perspectiva d’un aficionat a l’òpera que ja fa un anys que vaig al Liceu i que poca cosa se de música, però amb el temps ja començo a distingir diferents veus.
L’escenografia no estava malament, i l’orquestra i cors sublims.

4:48 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home