6.6.10

VALQUÍRIES A PARÍS

Tenien raó Nietzsche i Shaw quan atribuïen a L'anell del Nibelung l'etiqueta de drama burgès. I és precisament la primera jornada de la tetralogia la que millor explora i la que més incideix en aquesta concepció burgesa. Es podria, fàcilment, abstreure la trama i convertir Die Walküre en un sainet decimonònic sense més transcendència. Si no fos, és clar, que la música de Wagner reflecteix el pessimisme de Schopenhauer, per a qui el sexe acaba per fer malbé l'amor de parella, un amor que tan sols pot salvar la compassió. Aquesta podria ser la clau de volta del muntatge de Günter Krämer, presentat a la Bastille de París després de l'espectacular Rheingold del mes de març, ja comentat en aquest dietari.
Hi ha en el muntatge de Krämer una excel.lent direcció d'actors, i bones idees, tot i que no totes prou originals: resoldre la cavalcada del tercer acte a base de vuit inferemeres rentant les nafres dels herois morts, estesos damunt de camastres mentre els seus esperits cavalquen al fons té la seva gràcia, però no em sembla tan original com això. I perquè es noti que Wagner a París encara aixeca ampolles, alguns espectadors es van dedicar a intentar rebentar l'escena amb crits de desaprovació ("dégoûtant! dégoûtant!") mentre un altre sector intentava fer-los callar per sentir la música. És clar que, per acabar de reblar el clau, la confusió es va ensenyorir del teatre mentre plovien paperets amb la següent anotació: "L'Opéra de Paris soutient les sans-papiers", en quatre idiomes. A fora, a la plaça, hi havia vaga de fam dels sense papers, i un no sabia si la pluja de pasquins era part del muntatge o n'estava al marge. Preguntant després a un dels coordinadors de sala, se'm va confirmar que Krämer no hi tenia res a veure. Anècdotes.
Si el muntatge d'aquesta Valküre no és tan suggerent ni brillant com el del Rheingold, musicalment l'interès augmenta, especialment per la batuta de Philippe Jordan, que torna a signar una lectura sumptuosa, enèrgica i molt treballada d'una partitura exigent. Hem d'esperar que les dues jornades restants, la temporada que ve, esdevindran una festa musical, si més no pel fossat de la Bastille. Però la part solista tampoc quedarà malparada. Falk Struckmann és el Wotan de la majoria de funcions de la primera jornada de la tetralogia, i ahir dissabte li tocava encarnar de nou el déu borni, però com que estava "souffrant" (els francesos sempre tan seus en la manera de dir les coses) vam tenir la rica presència de Thomas Johannes Mayer. El seu Wotan no és tan incisiu com el del seu col.lega, però demostra dominar el personatge, amb una veu suficientment equilibrada entre els trets baritonals i les cavernositats dels greus exigits al pare de Brunilda. Aquesta va ser una Katarina Dalayman que, si ho fa igual de bé a Siegfried i Götterdämmerung, l'èxit està assegurat. Al final no va poder evitar un cansament lògic atesa una part gairebé inhumana, però res no va fer desmillorar la resta de les seves intervencions.
Una vegada més, la crisi tenoril en matèria wagneriana es constata quan s'ha de recórrer als mateixos de sempre. I un cop més, Robert Dean Smith va fer un Siegmund del que no es podia esperar gran cosa, si bé els resultats van estar per damunt d'altres ocasions. Hi ha el que hi ha, i és difícil buscar on no es troben aquells noms d'abans, però val a dir que després del pobríssim Tannhäuser de la Scala, Robert Dean Smith ens va deixar millor regust de boca que a Milà. La temporada que ve, tindrem al Liceu la soprano Ricarda Merbeth en la pell de la Daphne de Strauss que dóna nom a la poc prodigada òpera del músic alemany. Bona elecció, atès el caràcter lírico-sentimental que l'artista alemanya va saber donar a la dolça Sieglinde, especialment brillant en l'escena amb Brunilda al tercer acte. Un altre nom que es deixarà veure pel Liceu (serà per la Rusalka de la temporada 2011-12) és el de Günther Groissböck, Hunding de mitjans sobrats, tot i que n'hem sentit amb més personalitat. Finalment, i tot i que amb un vibrato massa accentuat, cal saludar la Fricka de la suïssa Yvonne Naef i les vuit germanes de Brunilda en la pell de valquíries sense cavall i vestides com a membres de l'exèrcit de salvació.
Sí, malgrat no haver aconseguit la quadratura del cercle, aquesta Valküre justificava el viatge a la ciutat del Sena.