22.8.10

ORFEU O L´AMOR IMPOSSIBLE

El tema de fons d’enguany al Festival de Salzburg és l’enfrontament entre l’Home i Déu. Bon punt de partença, per bé que no tots els títols programats reflecteixin aquest concepte. Indubtablement, Orfeo ed Euridice s’adscriu a aquesta temàtica, per bé que la presència divina brilli per la seva absència, a no ser que entenguem el personatge d’Amore com un reflex de la voluntat dels déus. L’espectacle que signa Dieter Dorn incideix en la impossibilitat de l’amor en un quadre final que o bé requereix un manual d’instruccions per copsar-ne el significat o és d’una obvietat abasegadora. No és el millor col.lofó per a un muntatge que tanmateix és correcte i que explica, des de l’atemporalitat i amb un espai escènic abstracte i ben il.luminat, el mite òrfic.
La de Gluck no és una “òpera de director” i per això mateix sembla escaure poc a una batuta-diva com la de Riccardo Muti que, no obstant haver enregistrat l’òpera, no té en Gluck una de les seves especialitats. La seva concepció de la partitura (en la versió original vienesa de 1762) dista de ser filològica, però tampoc abusa dels excessos del romanticisme. L’equilibri és latent al llarg de la direcció del napolità, i potser la incidència en els accents patètics de l’obra –que hi són- hauria millorat els resultats. La lentitud amb què Muti va dirigir una pàgina com “Che farò senza Euridice?” semblava voler-nos recordar que al fossat hi havia un gran nom de la direcció orquestral. I això s’allunya, en estil i en intencions, dels presupòsits gluckians. Amb tot, una precisió: la lentitud no està renyida amb el preciosisme, i l´acompanyament practicat per Muti en aquella ària va estar impregnat d´immarcessible bellesa; i encara una altra: pocs com el director napolità saben acompanyar, mimar i agombolar les veus com ho fa ell.
Tres veus femenines revestides de preciosisme i bellesa tímbrica van encarnar els personatges de l’obra: Elisabeth Kulman va ser un Orfeo de bona línia, greus iagust ben timbrats i bon sentit del fraseig. El mateix bon gust que va encarnar Genia Kühmeier en la pell d’una Euridice d’aspecte físic allunyat de tota feblesa i vocalment al punt. Va ser a l’edició del festival salzurguès del 2006 quan vaig descobrir Christiane Karg. La soprano bavaresa ja apuntava maneres i sembla que té un futur a punt de llaurar amb no pocs èxits. El seu Amore així ho fa pensar, tal és la qualitat artística d’aquesta jove cantant.
Cor de l’Òpera de Viena i Filharmònica vienesa, no cal dir, a l’alçada de les circumstàncies. Muti torna l’any vinent amb Macbeth: una òpera molt més adient a la seva personalitat i al seu tremp artístic.