PARÍS RECUPERA UN CLÀSSIC

"El cor és el que fa nobles els homes" és el fragment de la carta escrita per Mozart el 1781 i que sembla ser el punt de partença de la dramatúrgia que l'enyorat Giorgio Strehler va concebre de Le nozze di Figaro el 1973 per a l'Òpera de París. L'encàrrec provenia de qui aleshores n'era director artístic, Rolf Liebermann, el centenari del qual és objecte aquesta temporada d'un homenatge en forma d'exposició i de recuperació d'un dels muntatges que van marcar una feliç etapa a Garnier. El teatre de la Bastilla acull ara aquesta reposició, preparada per Humbert Camerlo, amb la preciosa escenografia d'Ezio Frigerio, autor igualment dels figurins en col.laboració amb Franca Squarciapino. De fet, l'espectacle actual prové de la Scala milanesa, però reprèn el que va ser aquella mítica producció.

El clàssic es mesura en funció de la seva eficaç transcendència, i aquestes Nozze segueixen funcionant i ultrapassant les fronteres del temps i de l'espai. I justifiquen veure-les, aprofitant una funció de diumenge al migdia i, per tant, anar i tornar el mateix dia. La treva que sembla viure París entre vagues i descontents diversos sembla el rerefons "ad hoc" per a una òpera que, a més de "folle journée", té un inevitable contingut social fruit del descontent que es vivia a la segona meitat del segle XVIII. Però Strehler no opta pel pamflet polític (i això era agosarat el 1973), sinó que entén la dimensió humana o social de la peça de Mozart i Da Ponte, guiant-se pel preciosisme musical però allunyant-se de la buidor conceptual de muntatges merament ornamentals. Perquè Strehler fa una lectura implicada, narrant i posicionant-se al costat dels "giovani liete" carregats d'il.lusions que poblen el castell d'Aguasfrescas.

Philippe Jordan va establir les complicitats que calien amb una simfonia de detalls i de matisos davant de l'Orquestra Nacional de París i amb l'ús del "rubato" en moments puntuals que va donar un tremp teatral extraordinari a la funció. Unes complicitats que anaven del fossat a l'escenari, espai privilegiat que va aplegar un equip vocalment extraordinari. Luca Pisaroni va tenir la descarada comicitat però també la seriosa irritació que escauen a Fígaro; Ekaterina Siurina va ser una Susanna amb personalitat, veu ben projectada i domini de l'estil mozartià; Barbara Frittoli va encarnar una Comtessa que, tot i resultar majestàtica, deixava entreveure la Rosina que havia estat; arrogant i amb la justa comicitat pròpia de qui sap que encarna un personatge ridícul, el Comte de Ludovic Tézier va ser vocalment el millor de la tarda; i Karine Deshayes un deliciós Cherubino al costat de la veterania (ja molt marcada) de Robert Lloyd (Bartolo), Ann Murray (Marcellina) i Robin Leggate (Basilio). Als dos últims, per cert, se'ls van suprimir les àries del quart acte: sent jo qui ho digui pot semblar una blasfèmia, però em sembla una opció correcta: "Il capro e la capretta" i "In quegl'anni" són àries de circumstàncies, obligades per contracte per als cantants de l'època, i que fins i tot poden resultar interessants com a àries de concert. Però desvirtuen la teatralitat de l'acte, que amb les dues àries de Figaro i Susanna ja compleix com cal.