DE BENGUEREL A WAGNER

Intens cap de setmana operístic, amb l'estrena absoluta de Yo Dalí de Benguerel/Salom al madrileny Teatro de La Zarzuela i amb el final d'un Anell del Nibelung a París de la mà d'un Capvespre dels déus lleument decebedor.

Dalí a La Zarzuela
Coproduïda amb el Gran Teatre del Liceu, on arribarà el proper octubre, Xavier Benguerel ha estrenat a Madrid, després d'un periple amb no pocs entrebancs, l'òpera Yo, Dalí sobre llibret de Jaime Salom. La partitura és complexa, però honesta i de gran refinament: l'atonalitat juga un paper fonamental, generant textures expressives i ambientals, amb melodies que apareixen i desapareixen, i establint un joc de complicitats amb l'espectador. Una pàgina de progressions, en què la polirrítmia orquestral i un cant a base d'intervals presenta no poques dificultats als intèrprets protagonistes, tot estar davant d'una partitura molt ben escrita per a la veu. Joan Martín Royo, en la pell de Dalí, presenta un estat vocal esplèndid, al que cal sumar una generosa i estudiada prestació actoral. El mateix nivell de saviesa es pot atorgar a Marisa Martins, una Gala sinuosa però sensenconcessions i amb una antològica escena mortuòria. D'entre la resta del repartiment, destaca l'infal.lible Antoni Comas en el doble paper d'Éluard/Superstar complementant un equip musicalment molt ben dirigit per l'atenta batuta de Miquel Ortega.
El muntatge compta amb l'excel.lent visualització de Xavier Albertí, atent i detallista a la direcció d'actors i que, en complicitat amb l'escenògraf Quim Roy, ha sabut parlar de Dalí sense caure en els tòpics iconogràfics de sempre: escenografia a base de bastidors de quadres i, tan sols al final, uns relleus que remeten a la iconografia daliniana són algunes de les millors solucions d'un muntatge intel.ligent al servei d'una òpera molt ben feta. Saber si agradarà o no al públic de Barcelona és respondre a una pregunta cabalística. Però sabem que el Liceu, coproductor de l'espectacle, no hi ha posat gaire interès.

Final de cicle a París

L'anell del Nibelung del binomi Philippe Jordan/Günter Krämer ha anat de mal en pitjor a nivell escènic i de bo a millor a nivell orquestral, mentre que la cosa vocal queda en taules. Krämer planteja un Götterdämmerung que, si bé aconsegueix recordar les bondats d'alguns quadres del pròleg i les jornades anteriors, deixa un regust aspre amb una plàstica més pròpia de l'assagística que no pas d'un discurs ben trabat. Sembla com si no hagués acabat d'entrar en el joc, deixant escenes a mig fer, fins i tot traint el sentit textual d'algunes altres, i sense conceptes clars. Per la seva banda, Jordan ha jugat amb la lentitud sumtuosa per acomiadar-se de l'hegemonia divina: una representació llarga (275 minuts de música) però que no es fa pesada, perquè els temps es masteguen i es digereixen, deixant clar que el protagonisme és d'aquella música que encertadament Nietzsche definia com a malalta, tal és el seu poder subjugador, que aconsegueix bombardejar l'espectador, per molt que després de la representació corri de La Bastille a l'aeroport d'Orly per agafar el darrer avió cap a Barcelona (la funció començava a les 14h. i s'acabava a les 20h.) Queden, al cap, els temes i els motius conductors excel.lentment servits per orquestra i cor titulars en el que és, sens dubte, un regal musical per a final de temporada.

Vocalment, ha estat un Anell accidentat, i el que dèiem sobre Siegfried fa uns mesos s'ha repetit aquí, amb la substitució de la Brunilda prevista (Katarina Dalayman) per la soprano austríaca Brigitte Pinter, de centre insuls, greus inaudibles i aguts forjats a base de potència vocal sense esma de sensibilitat. Certament, el de Torsten Kerl és un Siegfried més líric que no pas heroic, però aguanta tota la funció amb aplom i fortalesa. Sens dubte, el millor va ser l'immens Hagen de Hans-Peter König, al costat d'un equip competent però sense brillantors especials: el Günther de Iain Paterson, la Gutrune de Christiane Libor, l'Alberich de Peter Sidhom i, esplèndida com sempre, la Waltraute de Sophie Koch.

Final de cicle, doncs, per a un dels Anells... que corren per Europa juntament amb els de Milà i Frankfurt. El de París és el que ha acabat abans. N'esperàvem més. Molt més...