18.8.11

DOS MOZART DE TRES A SALZBURG

Cada vegada estic més convençut més de la unitat que conformen les tres òperes de Mozart amb llibret de Da Ponte. Ho faig quan veig muntatges que s’apropen a aquesta idea, i aquest ha estat el cas de Claus Guth, que enguany a presentat a Salzburg Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Aquest any, repeteixo la penúltima (per tercer cop) i he vist per primera vegada un Così fan tutte excepcional, segurament el millor dels tres espectacles del regista alemany sobre Mozart i abans (per aquest ordre) de Le nozze… i Don Giovanni.
El nexe comú de les tres òperes és l’amor vinculat a la moral. Així, mentre a Le nozze di Figaro la moral es construeix i a Don Giovanni es destrueix, a Così fan tutte ni tan sols existeix, cosa que fa molt difícil el muntatge d’aquesta obra, que és la que més dificultats planteja al dramaturg.

El Così de les desil.lusions
Guth no descobreix la sopa d’all, perquè ja va ser Kierkegaard qui va trobar nexes entre Cherubino, Don Joan i Don Alfonso. Però almenys el director ho argumenta trobant lligams visuals, que emparenten els tres títols en un sol muntatge, ubicant l’escala de Le nozze i el bosc de Don Giovanni a l’interior d’una casa en què l’asèpsia engendrarà poc a poc el caos de la mà d’un Don Alfonso revestit amb ales negres, que juga inhumanament a la manipulació dels altres. Perquè per a Guth en Così hi ha “el mecanisme, el laborarori experimental del caràcter sota un punt de vista cínic” de manera que es tradueix en negatiu l’ideal de la il.lustració del cientifisme que, a la llarga, durà l’ésser humà a la barbàrie. El que queda, en definitiva, és mal regust de boca, sensació d’haver assistit a un procés de desil.lusió, que per a Guth forma part del propi rerefons biogràfic de Mozart.
La desil.lusió, però, no es va traduir al terreny musical, perquè tot o gairebé tot van ser alegries, començant per la feliç direcció de Mark Minkowski, enèrgic, amatent al detall i a les subtileses d’una partitura que diu molt més del que hi ha escrit i que cal descobrir i traduir en sons que no oblidin l’elegància del discurs. I d’això els Musiciens du Louvre en saben un niu. Grata sorpresa la de la Fiordiligi de Maria Bengtsson, soprano sueca de veu lírica però amb cos i personalitat i sobrada en el cant d’agilitat; excel.lent la Dorabella de Michèle Losier, amb la gràcia i la picaresca presents però mesurades tenint en compte les característiques de l’espectacle; sensacional un Christopher Maltman que cada cop m’agrada més, i que al primer acte va cantar el lluminós “Rivolgete a lui lo sguardo” enlloc de l’ària més habitual, “Non siate ritrosi”. El capítol de l’excel.lència el completava la Despina d’Anna Prohaska, confident tothora de Don Alfonso tot i que al final també ella resulta enganyada en un gest magistral que la soprano angloaustríaca va saber interpretar amb mà mestra. El notable alt és per als intèrprets de Ferrando i Don Alfonso. El primer, a mans del tenor Alek Shrader, amb domini del cant mozartià tot i excessius canvis de color per un timbre poc homogeni; el segon, a càrrec d’un Bo Skovhus de presència majestàtica, tot i que el cant resulta de vegades massa cantellut.

Don Giovanni al bosc
No m’extendré gaire sobre el muntatge de Guth que ja he comentat en anys anteriors. Recordem, això sí, que el seu Don Giovanni fa honor a la foscor del títol i que ambienta l’acció en un bosc terrorífic, sempre de nit. És un espectacle interessant, tot i que dramatúrgicament no tan encertat com la resta dels dos títols dapontians. Guth opta per eliminar el final, originàriament pensant en la versió vienesa de 1788, encara per ser justos també n´hagués hagut d´eliminar l´ària de Don Ottavio "Il mio tesoro".



Repetia un any més la batuta de Yannick Nézet-Séguin davant de la Filharmònica de Viena, amb els mateixos encerts que l´any passat però amb alguna entrada en fals, qui sap si fruit dels nervis de l´estrena (assistia a la primera representació del festival d´enguany). En el paper titular, un pletòric Gerald Finley que s´estrenava en aquesta producció amb un paper que broda i que malgrat l´espectacle aborda des de la convicció que Joan és un "Don", o sigui tot un senyor. Veu lluminosa i estil mozartià garantits, així com l´Elvira "repetidora" de Dorothea Röschmann, extraordinària i amb una descarada facilitat en les agilitats d´una part exigent. Tant com ho és la de Donna Anna, a mans de la sueca Malin Byströom que, a més de bona cantant, té físic de vertigen i és una preciositat. La veu pot enganyar perquè apunta maneres de dramàtica perquè té molt cos, però és una lírica pura. Christiane Karg és molt apreciada a Salzburg des que hi va debutar el 2006 i la seva Zerlina té interès, tot i que la veu és petita.



També repetien Erwin Schrott com a Leporello i Joel Prieto com a Don Ottavio. El baix baríton uruguaià, que interpreta un Leporello amb tics i drogaddicte, corre el risc de convertir-se en caricatura de si mateix: fa massa excessos i pot acabar passant-li factura. Per la seva banda, Prieto va tornar a demostrar que és un dels millors tenor lírics lleugers del moment amb un Don Ottavio delicat i elegant a la vegada. Molt bé el Masetto d´un jove però extraordinari Adam Plachetka i autoritari, però no terrorífic, el Commendatore de Franz-Josef Selig.