L'ANY DEL TITÀNIC AL LICEU

No pretenc ser alarmista, però el símil del centenari de l'enfonsament del Titànic és bo per veure que alguna cosa s'enfonsa, i aquesta no és altra que la salut cultural de casa nostra. Un dels exemples, ben sabuts, és el Gran Teatre del Liceu davant del malestar pel futur de la temporada 2011-12. La cosa ja fa temps que sona i, de fet, un servidor va trucar el mes de desembre al departament de premsa del teatre per preguntar si es farien les funcions del doble programa Zemlinsky (Una tragèdia florentina i El nan). La raó: Sílvia Pérez Cruz anuncia un dels seus concerts el dia 13 d'abril, coincidint precisament amb una de les sessions dedicades al compositor vienès. La resposta va trigar un parell d'hores però va arribar: es tractava d'un error. Per què, des d'aleshores, el concert de la cantant es manté a la cartellera de nvivo.es?

Per altra banda, i com feia saber el Comitè d'Empresa del Liceu fa uns dies en un comunicat enviat a diversos mitjans, és lamentable que la situació d'incertesa hagi transcendit a la premsa sense que els primers interessats, que són els treballadors de la casa, hagin tingut notícies, "tot i les reiterades peticions del Comitè d'empresa per a reunir-nos amb la Direcció General", segons el citat comunicat.
Sabem que fa temps la Direcció General del Gran Teatre del Liceu havia tingut damunt la taula un pla de viabilitat per fer front a la crisi que ja començava a trucar a la porta en forma d'imminents retallades pressupostàries. També sabem que algunes d'aquestes mesures es van desestimar. Potser no haurien evitat la crisi actual, però segur que, d'haver-se pres, haurien atenuat la situació en què ara ens trobem.

A aquestes alçades, pretendre retallar suprimint títols ja anunciats és una bufetada a nivells diversos que en el futur pot tenir conseqüències greus. El nivell artístic assolit en les darreres temporades del Liceu (de fet, des de la seva reconstrucció) és un fet indiscutible i reconegut arreu. El nostre teatre s'està posant al dia amb títols incomprensiblement gens o poc freqüentats, entre ells les dues òperes de Zemlinsky o el Pelléas et Mélisande que també es veu amenaçat sota la fulla de la guillotina pressupostària. Una mesura així demostra ceguesa i no haver sabut fer bé les coses, potser com a fruit de l'entossudiment, de la ingenuïtat, de la incompetència o de les tres coses a la vegada. Buscar culpables seria massa fàcil i no pretenc que es demani el cap de ningú. Però sí que, en un país en què l'autocrítica dista de ser un dels esports més practicats, algú doni explicacions i, si cal, que demani excuses per la feina mal feta (aquella que no té futur, com deien fa uns anys).

Mentrestant, la cultura ni tocar-la. I menys la que no ens aboca a la letargia i a l'ensopiment: posats a retallar, s'haurien pogut eliminar algunes de les vint Bohème programades, o haver eliminat de soca-rel la inoperant Linda di Chamounix que tan sols ha servit per al vedettisme de dues o tres veus certament excecpionals però sense que la cosa hagi anat a més. En canvi, perdura encara el record d'un Grande Macabre que serà deficitari per al teatre, però que ajuda a demostrar que la tasca d'un equipament cultural públic com el Liceu ha d'apostar prioritàriament pel risc i no per la taquilla. Hi ha d'altres estratègies per enfortir la seguretat econòmica de la casa: prioritzar la contractació de serveis externs per a masses estables, per exemple un cor i una orquestra de plantilla contractual més reduïda mantenint fix tan sols el personal imprescindible; reduir encara més el nombre de treballadors de departaments on hi ha gent que (ens consta) fa la meitat de la feina amb el doble de temps; i fins i tot incentivar preus el doble o el triple de cars per a qui s'ho pot permetre, per exemple amb uns packs limitats a base d'òpera+sopar amb els cantants presidint taules ben parades al final de determinades funcions; per no parlar d'incentivar molt més encara el mcenatge privat. I etcètera: no és a mi a qui correspon donar idees, però sí que puc mostrar la meva inquietud davant del que pinta molt més que magre.

Com en altres àmbits, en el de la cultura de diners n'hi ha. Tan sols cal buscar-los, sense que el rigor i el compromís cap al ciutadà en matèria de formació se'n ressenteixin. El Liceu és per damunt de tot un servei públic, i la seva presència en la vida cultural és un fet. Aquell servei públic no s'acompleix a base de donar carnassa, sinó d'apostar per la qualitat, pel risc i també per determinats marges d'error. No es tracta de malbaratar ni de malgastar, però sí de racionalitzar i de repartir millor, sabent que en una temporada hi ha títols de rendibilitat immediata i d'altres que seguiran sent deficitaris. Però és que la cultura és i ha de ser deficitària si el que pretén és contribuir a fer-nos millors persones i millors ciutadans. Més cultes, en definitiva, i no pas a cop de talonari. Vaja, és una opinió...