PER MOLTS ANYS, MONTSERRAT!

No li podem retreure a Montserrat Caballé que exhibís el seu estat vocal (propi d'una dona de 78 anys) cantant dues pàgines compromeses com són l'Habanera de Carmen o "Que le doleur de la terre" de Le roi de Lahore de Massenet. Perquè, de fet, no es tractava d'assistir a cap concert. Diria que tampoc a cap homenatge, sinó senzillament a un plebiscit.

Montserrat Caballé debutava al Gran Teatre del Liceu un 7 de gener de 1962 i, gairebé 50 anys després, les noves parets d'un teatre renovat per dins i per fora li recordaven aquesta nit que ella ha estat i segueix sent una de les artistes més carismàtiques i estimades que han trepitjat el teatre de La Rambla barcelonina. Ella és passat, certament, però també present i futur, i ho demostren les veus que la van acompanyar en una primera part presentada (com la resta de l'acte) per la pròpia soprano. Primer van ser els joves Jinjong Jo, Irina Churilova, Nikolay Baskov, Montserrat Martí i l'excel.lent Pretty Yende els encarregats d'exhibir el mestratge de Caballé, amb resultats desiguals però amb algunes particularitats interessants. Després hi havia un cert "morbo" per veure el retrobament de la soprano barcelonina amb alguns dels seus col.legues, especialment Josep Carreras (a qui va cantar realment el "T'estimo" de Grieg?) o Joan Pons. També van aparèixer els de les recents fornades, com ara Carlos Álvarez (molt irregular) o un pletòric Juan Diego Flórez, a més de l'entranyable María Gallego.

És clar, no es tractava d'anar a gaudir d'un concert amb intèrprets amb les facultats al cent per cent, sinó d'assistir al retrobament de Montserrat Caballé amb alguns dels seus col.legues i amics, alguns dels quals (com Josep Bros, Enric Serra o Jaume Aragall) presents a la sala però que no van pujar a l'escenari i d'altres, com Plácido Domingo, que van enviar un missatge en vídeo.

L'excel.lent exposició mostrada al balcó del foyer, i comissariada per l'amic Santi Vela, complementa l'acte d'aquesta nit, tot i que el Liceu s'hi hauria hagut d'esmerçar més, per exemple amb l'edició d'un programa de mà mínimament decent. La Caballé s'ho mereix. De la mateixa manera que, després de tants anys de carrera, demostra ara que també mereix un fructífer descans.