BOHÈME ENMIG DE CONVULSIONS

La cosa hauria pogut acabar en tragèdia però finalment no va passar de melodrama de cartró pedra: era (és) una setmana complicada pel coi de congrés de telefonia, per l'amenaça de vaga de TMB i per una altra vaga, la dels treballadors del Liceu. La bohème, doncs, perillava, cosa que hauria suposat un cop encara més dur dels que darrerament ha rebut el teatre. I al final res. Matisem: molt, perquè la retirada de l'ERO és un nyap descomunal, que redueix a personatges d'opereta els qui s'arreceraven a les poltrones de la dràstica mesura com l'única possible.

Però hem tingut Bohème. Aquesta apoteosi del melodrama obliga a treure's el mocador quan les coses van com han d'anar. I no es pot dir que al Liceu vagin malament, però és una Bohème sumament correcta però a la que li costa aixecar el vol.

La, de vegades, despistada direcció musical de Víctor Pablo Pérez no va ser del tot inspirada davant dels complidors membres de cor i orquestra. I alguns solistes van trigar a escalfar motors, començant per Ramón Vargas en la pell d'un Rodolfo suficientment correcte i prou. Esperàvem menys de Fiorenza Cedolins, i la veritat és que va donar-ho tot malgrat les seves limitacions: sensible a "Mi chiamano Mimì" i molt fina a "Donde lieta uscì". Qui va donar-ho tot des del principi va ser la parella Marcello-Musetta: ja seria hora que a Christopher Maltman se li donés un paper protagonista al Liceu. Al costat de la generosa Ainhoa Arteta, el binomi va funcionar a les mil meravelles. I molt bé el Schaunard de Gabriel Bermúdez i el Colline de Carlo Colombara.

La producció, ja coneguda, de Giancarlo del Monaco té la virtut de ser la previsible per a una òpera com aquesta, amb quadres plàstics ben servits al segon i tercer actes i amb direcció d'actors atenta als detalls, alguns innecessaris, però que ajuden a explicar, i bé, què és La bohème: l'apoteosi del melodrama. Llàstima que els mocadors tornessin eixuts a casa.