LA FLAUTA MÀGICA SEGONS JACOBS

Després dels enregistraments d'òperes de Mozart dirigides per René Jacobs a Harmonia Mundi, hi havia ganes d'escoltar en directe la seva versió de La flauta màgica, el disc de la qual va treure fa dos anys. A grans trets, es pot dir que les expectatives es van acomplir.

Palau 100 convidarà el músic belga en temporades successives, al llarg de les quals dirigirà Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte, amb l'Akademie für Alte Musik de Berlin i el Cor de Cambra de la RIAS. Cossos estables de luxe, de sonoritat compacta i cenyida als criteris de Jacobs: absència de vibrato a la corda, articulació nerviosa i contrastada, treball d'accents rítmics i sonoritat pastosa de la fusta. Trets característics de les gravacions dirigides per Jacobs, l'última de les quals (una vibrant Finta giardiniera) ressona encara a les orelles de qui signa aquestes ratlles des de finals de setembre, tal és l'impacte causat per un disc que serà, sens dubte, dels millors de la temporada.

En el cas de La flauta màgica, i com passa amb l'enregistrament, Jacobs afegeix elements sonors interessants, com ara el pianoforte com a farcit del tutti orquestral; o "bromes" musicals en els diàlegs -cuidats i treballats-, als que afegeix apunts mozartians aliens al singspiel, com ara el lied Die Alte en la primera aparició de Papagena. Per no parlar dels "efectes" de percussió que reforcen l'aspecte zauber del singspiel mozartià, i que bé podria haver estat present en les primeres representacions de la peça, el 1791. Efectes, tot s'ha de dir, que en alguns casos poden resultar redundants i fins i tot excessius enmig d'una audició en versió de concert, malgrat els apunts de moviment escènic a càrrec dels solistes, que òbviament cantaven sense partitura.

René Jacobs s'erigeix, tanmateix, en el principal artífex de la vetllada, davant de les esplèndides formacions coral i orquestral que té al davant. En canvi, és en l'aspecte vocal dels solistes quan els resultats són més que discutibles. Un Tamino com el de Tobi Lehtipuu, d'emissió escanyada i projecció limitada, seria imperdonable en un altre context; que una part tan senzilla com la de Papageno estigui en mans d'un baríton impersonal com Daniel Scmutzhard no té perdó de Déu; i al Sarastro de Marcos Fink li falten greus rotunds i cavernosos. Més interessant va resultar la Pamina de Miah Persson -tot i que sense gaire alegries-, i la Reina de la Nit de Burçu Uyar va patir de valent, malgrat el color vocal interessant d'aquesta soprano turca. Va quedar-se a mig to del Fa sobreagut final de l'ària del primer acte i va frasejar bé les agilitats de la del segon, per bé que la col.locació no sempre va ser la correcta. Correctes el Monostatos de Kurt Azesberger i l'Orador de Thomas E. Bauer, excel.lents les tres dames (Inga Kalna, Anna Grevelius i Isabelle Druet) i molt eficaços -i audibles- els knaben del St. Florian Sängerknaben.

Insisteixo: el millor, l'orquestra, el cor i la direcció de Jacobs. Fins i tot per als qui creiem conèixer bé una òpera com aquesta, hi ha un abans i un després de La flauta màgica dirigida pel músic de Gant.