JOYCE DiDONATO O LA NATURALITAT DE L'ARTIFICI

Sobre el paper, i després d’haver sentit, fa uns mesos, el disc Drama Queens editat per Virgin, tot feia pensar que el concert de Joyce DiDonato al Liceu seria una gran nit. En realitat va ser molt més que això. Perquè pocs són els cantants, actualment, que converteixen una nit de concert en un esdeveniment memorable i digne de ser recordat com una de les millors experiències estètiques que hom viu en aquesta vall de llàgrimes.

Dos instruments privilegiats: el de la mezzo nord-americana i el d’Il Complesso Barocco, dirigit al Liceu pel concertino, Dimitri Sinkovsky, per a un enfilall d’àries –la majoria poc o gens prodigades- de Cesti, Domenico Scarlatti, Monteverdi, Giacomelli, Orlandini, Hasse, Händel i Porta al llarg de dues i mitja de música ben servida per la veu fresca i elàstica de Joyce DiDonato. Un devessall de musicalitat, de simpatia, de rigor i de comunicabilitat per acabar d’arrodonir una vetllada amb dues parts ben construïdes i amb cinc generosos bisos entre frases i paraules de complicitat, algunes en català, adreçades a un públic entusiasta.

Joyce DiDonato presenta una emissió amb impostació natural, una flexibilitat en el cant en coloratura i una facilitat insultant en els salts intervàlics. A això s’uneix l’aprofundiment en el que es canta, tant en el text com en la música, al servei de reines víctimes del desamor o frisoses de venjances despietades. L’artista de Kansas, que va ser Angelina en la Cenerentola rossiniana al Liceu fa uns cinc anys i mig i que incorporarà el rol titular de la Cendrillon de Massenet el proper desembre, és capaç de convertir en natural allò que sobre el paper és pur artifici. I de fer-ho amb la màxima elegància i amb la màxima implicació, escoltant els seus companys d’escenari i transmetent al públic el sentit últim de cadascuna de les notes d’aquell primer període del belcanto. Belcanto i buon canto per a una nit de màgia, difícilment oblidable per als qui vam tenir el privilegi de ser-hi.