DON MALATESTA EN UN LICEU CRISPAT

A fora, a La Rambla, el col.lectiu en vaga d’acomodadors i servei de personal de sala del Liceu i L’Auditori, manifestant-se sorollosament. A dins, la casa de Don Pasquale de cap per avall al tercer acte després que la capriciosa Sofronia/Norina s’hagi fet mestressa i senyora de la casa del vell xaruc. Dues cares de la mateixa moneda en una nit menys afortunada del que pensàvem. No sé fins a quin punt hi va contribuir la crispació pel que passava fora, i que va obligar a tancar les portes del teatre, de manera que a l’entreacte allò semblava la casa on es reclouen els aburgesats protagonistes d’El ángel exterminador de l'indispensable Buñuel.

El cert és que aquest Don Pasquale (que no es representava al Liceu des del 1986 amb unes memorables funcions amb Giuseppe Taddei i Ruth Welting al costat d’un Dalmau González present a la platea del teatre) hauria pogut ser el que no ha estat. Laurent Pelly, ja prou conegut a Barcelona, té en la comèdia el seu millor registre. Però aquest muntatge, excepte algun moment aconseguit –com la serenata d’Ernesto al tercer acte- es queda a mig camí, oferint ocasionalment algunes notes grotesques però sense subtilesa. L’esperit de la comèdia cinematogràfica italiana –d’un Ettore Scola o un Dino Risi sense anar més lluny- es plasma tan sols en l’escenografia de Chantal Thomas i la caracterització de Don Pasquale, i poca cosa més. Un muntatge que no molesta però que aviat oblidarem, en definitiva.

A qui no hem d’oblidar, més que res perquè no torni, és el director musical, Diego Matheuz. El mestre veneçolà va oferir una versió sorollosa i antipàtica d’una pàgina que demana un refinament d’innegables arrels rossinianes. Si bé la corda semblava suficientment corpòria a l’obertura, el desajust de fustes i metalls i una gradació de volums que arribava a tapar algunes veus van contribuir a un rendiment del fossat proper al naufragi.

Lorenzo Regazzo és un baix baríton que ha treballat amb alguns dels millors directors musicals del moment. La veu és interessant, però escassa de volum i sense que el relleu del personatge titular de la darrera òpera buffa de Donizetti llueixi com es mereix. Un Don Pasquale que s’hagués hagut de dir Don Malatesta perquè el rol del germà de Norina a mans de Mariusz Kwiecien ha estat el millor atot de l’espectacle. El baríton polonès té una autoritat vocal i una presència escènica que el van fer mereixedor de l’ovació més espontània i merescuda de la nit de l’estrena. I va ser el triomfador en matèria de sillabato en pàgines com “Cheti, cheti immantinente”.

Debutava al Liceu la soprano moldava Valentina Nafornita. El físic és impressionant i el moviment escènic envejable, per a una Norina xamosa i que se les sap totes, sobretot en la seva ària del primer acte. Certament, els aguts són una mica curts, però estem davant d’una cantant més que notable, perfectament complementada amb Kwiecien (i molt menys amb Regazzo) i també amb Juan Francisco Gatell. Després del seu debut a Barcelona com a Comte d’Almaviva en Il barbiere di Siviglia que inaugurava temporada, el tenor argentí ha demostrat ara ser un solvent Ernesto, amb una veu de líric-lleuger en estat pur, impecable en el fraseig i les agilitats. Complementava el repartiment un sempre desaprofitat Marc Pujol en el breu paper de notari.

Correcte un cor reduït en una òpera que li reserva un gran número com el del principi del tercer acte. I fi de la festa que no va ser aquesta nit d'estrena al Liceu. Una estrena tensa i amb l'espectacle dels manifestants a La Rambla, que persistien en les seves (legítimes) reivindicacions a la sortida, demanant signatures en solidaritat a una situació del tot precària. Els vam trobar a faltar dins de la sala.