SIMON PLEBISCITARI

La diada de Sant Jordi del 2016, i en una Rambla remullada per una pluja vespertina que no va arruïnar del tot el dia del llibre i de la rosa, serà recordada per l’homenatge a Plácido Domingo al Liceu. Es reconeixia d’aquesta manera la seva dilatada història al teatre on va debutar el 1966 amb dues òperes de compositors mexicans, tot i que el primer èxit sonat del tenor madrileny a Barcelona va ser el desembre de 1971 amb Manon Lescaut.

D’aleshores ençà, Domingo ha trepitjat poc més de vuitanta vegades l’escenari del vell i del nou Liceu, al llarg de vint-i-una òperes escenificades i tres en versió de concert, a més de les dues que ha dirigit des del fossat.

Els qui freqüentem el Liceu des de principis dels 80’, hem tingut la sort de veure en repetides ocasions aquest gran artista, per bé que no li hem pogut veure aquelles representacions memorables de què parlen els admirats i autèntics veterans, que encara s’emocionen quan parlen d’aquelles funcions d’Aida, Ballo in maschera o L’Africaine al costat de Montserrat Caballé. En la memòria de qui escriu aquestes ratlles, quedaran impreses a la retina i les oïdes nits o tardes estelars protagonitzades per Domingo en títols com Otello, Fedora, Samson et Dalila i La fanciulla del West. Al nou Liceu, una excel·lent Walküre en versió de concert i el Parsifal de 2005, a més d’altres interpretacions de Plácido Domingo a teatres de València i Madrid, poden ser motiu d’enveja per a futures generacions. Per contra, concerts diversos o versions en concert d’òperes com Tamerlano o I due Foscari no deixaran de ser anècdotes. I em temo que el Simon Boccanegra d’ahir al vespre tampoc passarà a la història, deixant de banda el citat homenatge, amb pastís inclòs ofert per Christina Scheppelmann amb tot l’equip que formava part de la representació verdiana.

Certament, el paper de Simon Boccanegra és el més interessant i el més reeixit dels que Domingo interpreta de la corda baritonal. I ho és perquè demostra el magistral ús que el cantant fa de la paleta cromàtica. Això, afegit a l’expressivitat marca de la casa i una presència escènica indiscutiblement carismàtica, forma part dels principals atots del músic. Però, com deia fa uns dies, personalment m’interessa molt poc la trajectòria “baritonotenorada” del cantant madrileny. Mai no serà un baríton, però tanmateix ningú no pot discutir-li el valor, l’entusiasme i la passió que posa en el marc de la que segurament sigui la carrera més llarga de tots els artistes que –almenys al segle XX- s’han dedicat a l’òpera. I tan sols per això ja és per treure’s el barret. I és que Plácido Domingo ha esdevingut, per mèrits propis, una llegenda viva.

El paper de Gabriele era assumit en aquest segon repartiment per Ramón Vargas, que va mostrar seguretat i fermesa, tot i que les darreres vegades que he escoltat el tenor mexicà li percebo una tendència abusiva a deixar la veu enrere, cosa que repercuteix negativament en una emissió que, sense ser forçada, no sempre es projecta como cal.

Davinia Rodríguez és una jove soprano, que ja ha cantat amb Domingo, i que debutava al Liceu amb Amelia Grimaldi. El timbre de la soprano canària –esposa del director Riccardo Frizza- és preciós i la presència escènica innegablement elegant (és una dona d’una gran bellesa), però tendeix a engolar, cosa que es va notar sobretot a l’ària de sortida. Tanmateix, tenim en Davinia Rodríguez una realitat consolidada i una cantant que voldríem més entre nosaltres.

Al discretíssim Paolo d’Elia Fabbian es va imposar el gegantí Fiesco d’un veterà com Ferruccio Furlanetto, que va debutar precisament al Liceu amb el mateix paper fa trenta anys. Riquesa d’harmònics, expressivitat a dojo i línia cent per cent verdiana va ser el que va oferir el baix italià.

No cal dir que la lluminosa presència de Domingo no va poder fer res amb la grisor del muntatge, i que la de Massimo Zanetti va seguir sent el que va ser el dia de l’estrena: cumplidora i d’ofici, però sense traces de genialitat.