10.4.16

TRES NITS D'ÒPERA A VIENA


Viena esdevé una necessitat per als amans de la música en general i de l'òpera en particular. La Staatsopern del Ring de la capital austríaca sempre ha estat per a mi un teatre que em fa sentir com a casa. I aquesta darrera estada no ha estat una excepció.

Una senyora Jenufa
Jenufa tornava amb la producció estrenada el 2002 i dirigida per David Pountney. El director nord-americà centra el muntatge de l'òpera de Janácek sobre l'element popular, però defugint el folclorisme. La magnífica il·luminació de Mimi Jordan Sherin i l'escenografia de Robert Israel, que ambienta el primer i segon actes a l'interior del molí on viu Kostelnicka, ajuda a concentrar la dramatúrgia de l'espectacle en la relació entre marastra i fillastra.
Dorothea Röschmann acaba d'incorporar al seu repertori el rol de Jenufa. Ho fa amb un centre poderós i uns aguts que mantenen la mateixa brillantor que la soprano sempre ha exhibit en el repertori líric lleuger. És cert que els greus perden força i matís, però la seva Jenufa és senzillament extraordinària.
Casualitats (o no), Angela Denoke va ser la que va incorporar el 2002 el rol titular en l'estrena de l'espectacle a la Staatsoper vienesa. Ara assumeix el rol de Kostelnicka (Agnes Baltsa va ser qui va cantar-lo fa catorze anys) i demostra un cop més la seva intel·ligència. En alguns moments, la soprano alemanya deixa sentir una veu lleument fatigada, però l'expressivitat i la musicalitat hi són i a mans plenes. Especialment al segon acte, poc abans d'agafar el fill de Jenufa per deixar-lo a la intempèrie com a "fill del pecat" que és.
Va complir, amb escreix, Christian Franz com a Laca, amb alguns sons fixos (especialmente els sobreaguts d'una part parcialment ingrata) i Aura Twarowska va exhibir parrups acontraltats en la pell de Buryja, mentre que Marian Talba va complir i poca cosa més sota la pell de Stewa.
Vibrant direcció musical d'Ingo Metzmacher i rendiment plusquamperfecte de l'orquestra titular, especialment al primer i segon actes, mentre que al tercer semblava perdre una mica de pistonada. I barretada per al cor titular.

Clemenza reveladora
Anoteu i retingueu aquest nom: Margarita Gritskova. Es tracta d'una mezzosoprano de Sant Petersburg, formada entre d'altres llocs a Weimar i a l'Ensemble de l'Òpera de Viena. El seu Sesto de La clemenza di Tito va ser senzillament formidable en estil, expressivitat i servei a la gràcia mozartiana. Només per això ja va valer la pena la vetllada, tot i la paupèrrima i directament lletja producció dirigida per Jürgen Flimm, sense cap idea clara i amb dramatúrgia erràtica al llarg i ample de la funció.
Sort que, al costat de Gritskova, l'elenc va ser més que notable, començant pel Tito de Benjamin Bruns, tenor líric-lleuger de bona projecció, excel.lent línia i timbre homogeni. La Vitellia de l'australiana Carolyne Wenbone (primerament estava anunciada la meva estimada Véronique Gens) va ser molt correcta, tot i que els inclements greus de "Non più di fiori" li van jugar alguna mala passada en la projecció. Bé la Servlia de la israelita Hila Fahima, l'Annio de la veneciana Miriam Albano (molt millor al segon acte) i el Publio del suís Manuel Walser.
Dirigia una orquestra no sempre inspirada la batuta d'Adam Fischer, rconegut especialista en Mozart (y en Haydn). No va ser una conducció genial, si bé va tenir cura del detallisme. Això sí, no s'entén el tempo exasperadament lent d'un número com el trio "Se al volto mai ti senti" del segon acte. Especialment tenint en compte la lleugeresa amb què va abordar la resta.
 
El millor cast per a Tosca
S'esperava el millor i no van decebre: a dia d'avui, Jonas Kaufmann, Angela Gheorghiu i Bryn Terfel formen el cast ideal per a Tosca. El DVD del Covent Garden així ho confirma. És clar que allà comptaven amb la direcció escènica de McVicar (i musical de Pappano) i a Viena la producció de Margarethe Wallmann es mou en els viaranys del políticament correcte, el passa-quet'he-vist i la cal·ligrafia fidel al llibret. D'una part està molt bé, però d'una altra un voldria una mica més d'imaginació, tot i l'atractiu evident de la plàstica del muntatge.
Kaufmann va rebre una ovació sorolloda després d'"E lucevan le stelle", i es va veure obligat a bisar. El deliri. Per entendre el fenomen Kaufmann, Viena és un dels millors llocs: senzillament, adoren aquest extraordinari tenor. No és per menys: la virilitat del seu timbre i la musicalitat que exhibeix, a més d'un físic atractiu i carismàtic, el fan ideal per al rol de Mario Cavaradossi.
Angela Gheorghiu se les sap totes, i es va reservar al primer acte, però va fer un segon senzillament memorable. És una artista llesta, que no sempre ho dóna tot però que, quan ho fa, ensorra teatres. Va ser el cas, sobretot després de l'escena de les tortures i del "Vissi d'arte". L'escena de l'assassinat de Scarpia potser demana més incisivitat (ai, el record de la Callas!), però el duet del tercer acte va ser una pura meravella.
Per la seva banda, no hi ha actualment millor Scarpia que Bryn Terfel, que terroritza el respectable des de la seva sortida i que destil·la lascívia i odi a parts iguals. La veu fosca del baríton gal·lès i el domini de l'escena ajuden sobremanera. I la química que estableix amb els seus companys de repartiment és evident. De fet. és Terfel qui reparteix les cartes i qui marca les pautes del joc. I ho fa amb generositat, perquè tothom surti victoriós. I així va ser, perquè els 25 minuts d'aplaudiments van constatar el triomf d'una gran nit d'òpera. Per cert, no van sortir a saludar més que els tres protagonistes i el director musical, sense que poguéssim, ni que fos per cortesia, aplaudir els secundaris i els coristes. Lleig.
Va rebre una lleu esbroncada per part d'un sector de públic el director Mikko Franck, potser per haver tapat en algun moment les veus (sobretot la de Gheorghiu), però el rendiment davant de l'orquestra i el cor titulars va ser exemplar i Franck va treure un so sumptuós i tenebrós de la formació de la casa. Una nit inoblidable.