19.7.16

MÀGICA ZAUBERFLÖTE AL LICEU



Estem de sort amb una Zauberflöte realment màgica, que tanca la desigual temporada 2015-16 del Liceu i que obrirà la, sobre el paper, prometedora (però conservadora) 2016-17.
El magnífic espectacle, que vaig poder veure a Madrid l’hivern passat, compta amb un concepte escènic, de Suzanne Andrade i Barrie Koski, basat en les animacions projectades i creades per Paul Barritt.
El referent de fons d’aquest muntatge no és ni l’al·legoria maçònica ni la complexitat psicoanalítica amb què alguns encara s’entesten en presentar la darrera òpera de Mozart amb llibret de Schikaneder. Al contrari, fidels a l’esperit de singspiel i de zauberoper inherents a La flauta màgica, l’equip de la Komische Oper de Berlín opta pel cinema, amb codis visuals perfectament reconeixebles, des de la primera Silly Symphony de Disney (The Skeleton Dance) fins a les ombres de Lotte Reiniger, passant per la caracterització de personatges que al.ludeix a icones immortals de la pantalla en blanc i negre: Nosferatu (Monostatos), Caligari (Sarastro) o Buster Keaton (Papageno), amb una aràcnida Reina de la Nit que fa pensar en l’imaginari postmodern de Tim Burton. En definitiva, una festa per als sentits, gràcies a l’equip escènic capitanejat per Barrie Kosky, que opta per suprimir els diàlegs parlats i canviar-los per intertítols propis del cinema mut. En aquest cas, l’acompanyament musical corre a càrrec d’un pianoforte amplificat, que toca dues fantasies mozartianes: la KV 397 i la 475, com si estiguéssim en una petita sala cinematogràfica de fa més de cent anys.


Tanmateix, la cosa no és ni gratuïta ni fruit d’un caprici per a nostàlgics del cinema clàssic, perquè Kosky no oblida que La flauta màgica és una òpera popular. Indubtablement, el cinema ha estat al segle XX el que l’òpera havia estat durant bona part dels segles XVIII i XIX, una manifestació artística d’arrelament popular. I va afegir, a més, aquell component de màgia i d’il.lusió, que tan sols una òpera com la mozartiana, amb el seu rerefons del conte de fades, pot ajudar a sintetitzar.
Certament, l’element visual d’aquest muntatge és tan fascinant i atractiu que hom té la sensació de deixar-se dur per l’embolcall i devessall d’imatges, oblidant que per damunt de tot assistim a un espectacle en què l’element musical és el punt de partença. I això fa que pensi que un espectacle d’aquestes característiques demani no pas grans veus de divos i dives, sinó un nivell artístic homogeni, amb els mínims de qualitat que exigeix la gens fàcil partitura. I això és el que passa al Liceu: hem sentit, al teatre de La Rambla i fora de Barcelona, Taminos molt més lírics que Allan Clayton, però el tenor anglès té la noblesa suficient per al príncep; també queden per a la història Sarastros amb molta més rotunditat que la que exhibeix Dimitry Ivaschenko, tot i que va complir en la pell de l’enigmàtic sacerdot (i també com a amplificat Sprecher). La soprano Olga Pudova és una Reina de la Nit que arriba sense problemes als temibles Fas sobreaguts, però la veu és petita i incideix poc en la maldat del personatge. I al Papageno de Dominik Köninger li falta una mica més de musculatura vocal. Mals menors per a un repartiment, insisteixo, homogeni, i amb notables presències com la Pamina de Mauren McKay i el trio de dames format per Nina Bernsteiner, Karolina Gumos i Ezgi Kutlu. Fluix el Monostatos de Dominik Köninger, i suficients la Papagena de Julia Giebel i els sacerdots i homes armats de Timothy Richards i Bogdan Talos (amb el tall del duet “Bewaret euch”). Molt correctes els tres nens del cor infantil de Tolz i complidor el paper del cor del Liceu.
L’orquestra de la casa no va brillar. La direcció musical de Henrik Násási no es va revelar massa imaginativa i, tot i l’agilitat dels tempi, vam trobar a faltar aquella guspira que et permet llegir l’abundant interliniat dels pentagrames mozartians.
La festa, però, va complir la seva promesa i el seguiment de l’espectacle va ser, penso, prou bo, amb ovacions finals a l’equip escènic, que fins i tot va sortir a saludar en dues ocasions. De debò que l’experìencia val molt la pena.

2 Comments:

Anonymous Carme V.. said...

Magnífica representacio.

7:06 a. m.  
Blogger Xosé Aviñoa Pérez said...

Completament d'acord. L'espectacle, entès com a unitat, molt seductor per l'habilitat en combinar llenguatges, però fluixejant en l'aspecte operístic clàssic. Tal volta, però, aquesta sigui la solució a tanta perfecció avorrida de traviates i aides... i per arribar a un públic més ampli...

8:25 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home