23.8.16

BAYREUTH 2016 (I): EL TRISTANY QUE HAURIA POGUT SER

L'amor pot ser un laberint, una utopia impossible, una al·lucinació o un deliri. Part d'aquestes idees podrien haver construït un Tristan und Isolde genial en la seva concepció escènica. I si hi sumem una interpretació musical majúscula, aquest hauria estat un dels títols per recordar de l'actual etapa del Festival de Bayreuth.
Malauradament, Katharina Wagner s'entesta a despullar de poesia fragments crucials del drama musical del seu besavi, especialment el duet del segon acte i el "Liebestod". Llàstima, perquè el primer acte suggereix una idea ben defensada, amb una construcció a base d'escales i bastides, a mode de presó impossible  (com el neopiranesià M.C. Escher), o d'absurditat kafkiana, que remet a la idea que l'amor entre Tristany i Isolda serà impossible. Això contrasta amb un segon acte senzillament lleig, asèptic i amb idees dramàtiques que no duen enlloc: Isolda i Tristany es troben en una presó o sala de tortures, des d'on són vigilats pel rei Marke i els seus homes-sicaris. El tercer torna a plasmar un concepte interessant, el de les al:lucinacions de Tristany, amb solucions que es poden llegir en clau psicoanalítica gràcies a unes imatges que remeten a la pintura metafísica de De Chirico o als dissenys per al Tristan fou de Dalí. Però el "Liebestod", que en realitat no és una mort sinó una transfiguració ("Verklärung") d'Isolda (Katharina Wagner prescindeix del referent schopenhauerià) esdevé excessivament prosaic, especialment quan Marke s'endú a la força Isolda, que deixa el malmès cadàver de Tristany. Katharina Wagner subratlla aspectes massa obvis i que resulten innecessaris: Isolda i Tristany lligats a la secció final del duet del segon acte, o la passió eròtica que els uneix abans d'ingerir el filtre d'amor del primer acte, a banda del vel de núvia esquinçat per reforçar una idea suficientment sabuda: Isolda no és pas una núvia verge.

Enrico Nawrath
Insisteixo que és una llàstima, perquè el muntatge de la besnéta de Wagner té moments bons (fins i tot brillants), però que s'espatllen per un excés d'iconoclàstia i amb opcions plàstiques que contrasten amb la bellesa de la partitura amb l'escenografia desigual de Frank Philipp Schlösssmann i Matthias Lippert i el vestuari de Thomas Kaiser a base de colors contrastats (groc per a Marke i els seus homes, verd per a Brangäne i blau per a Tristany i isolda) que, en determinats figurins (els d'Isolda i Tristany sense anar més lluny). recorden els que Moidele Bickel va fer per al memorable Tristan.... de la Scala el 2007 amb el binomi Chéreau/Barenboim.
I també és una llàstima,  perquè el nivell musical ha estat dels que quedaran impregnats a la memòria de qui signa aquestes ratlles, començant per la genial direcció de Christian Thielemann. El controvertit director juga la carta de la sumptuositat, de l'articulació matisada, del volum sàviament mesurat, de l'acompanyament acurat, de la complicitat amb les veus, al servei d'una partitura que emergeix, amb un so compacte, rodó i tel·lúric, de l'emblemàtic fossat del Festspielhaus.
Vocalment hi ha hagut també moltes alegries, començant per un Stephen Gould de veu robusta, de timbre abaritonat, molt viril, al servei de Tristany. L'escàs lirisme amb què va dotar l'agonia al tercer acte es va suplir amb intel:ligència i amb instint musical a dojo. Al seu costat, Petra Lang no és una Isolda amb el metall o el dramatisme vocals d'altres sopranos que la precedeixen en el rol, però la intensitat hi va ser, els aguts rutilants també i el fraseig immaculat, gràcies també a l'agombolament de Thielemann al "Liebestod". Lang explora, a més, totes les possibilitats expressives del rol, amb passatges realment sensacionals, com ara la mordacitat que va imprimir al ""Das wär' ein Schatz" del primer acte.
Poderosa, expansiva, generosa i amb color cremós, Christa Mayer signa una Brangäne de manual, impressionant al primer acte i molt bé en els "Habet acht!" del segon, cantant fora d'escena.

Si Iain Paterson és un Wotan massa baritonal i insuficient al Rheingold de l'edició d'enguany de L'anell del Nibelung, com a Kurwenal juga bé totes les cartes del rol, tot i la ridiculesa a què Katharina Wagner sotmet el personatge a nivell escènic. I Georg Zeppenfeld (excel.lent Hunding a Die Walküre) és un Marke d'antologia i que mereixerà figurar aviat com un dels grans reis que han trepitjat l'escenari de Bayreuth: rotunditat, patetisme, intensitat expressiva i color i timbre preciosos van fer del seu monòleg del segon acte un altre dels grans moments feliços de la vetllada, si més no des del vessant musical.
Enrico Nawrath

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Sí senyor, senyora crítica! Això sí que és una crítica i no el que escriuen quatre nouvinguts de pacotilla. EL teu amic Cester està amb tu?

2:41 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home