24.4.16

SIMON PLEBISCITARI



La diada de Sant Jordi del 2016, i en una Rambla remullada per una pluja vespertina que no va arruïnar del tot el dia del llibre i de la rosa, serà recordada per l’homenatge a Plácido Domingo al Liceu. Es reconeixia d’aquesta manera la seva dilatada història al teatre on va debutar el 1966 amb dues òperes de compositors mexicans, tot i que el primer èxit sonat del tenor madrileny a Barcelona va ser el desembre de 1971 amb Manon Lescaut.
D’aleshores ençà, Domingo ha trepitjat poc més de vuitanta vegades l’escenari del vell i del nou Liceu, al llarg de vint-i-una òperes escenificades i tres en versió de concert, a més de les dues que ha dirigit des del fossat.
Els qui freqüentem el Liceu des de principis dels 80’, hem tingut la sort de veure en repetides ocasions aquest gran artista, per bé que no li hem pogut veure aquelles representacions memorables de què parlen els admirats i autèntics veterans, que encara s’emocionen quan parlen d’aquelles funcions d’Aida, Ballo in maschera o LAfricaine al costat de Montserrat Caballé. En la memòria de qui escriu aquestes ratlles, quedaran impreses a la retina i les oïdes nits o tardes estelars protagonitzades per Domingo en títols com Otello, Fedora, Samson et Dalila i La fanciulla del West. Al nou Liceu, una excel·lent Walküre en versió de concert i el Parsifal de 2005, a més d’altres interpretacions de Plácido Domingo a teatres de València i Madrid, poden ser motiu d’enveja per a futures generacions. Per contra, concerts diversos o versions en concert d’òperes com Tamerlano o I due Foscari no deixaran de ser anècdotes. I em temo que el Simon Boccanegra d’ahir al vespre tampoc passarà a la història, deixant de banda el citat homenatge, amb pastís inclòs ofert per Christina Scheppelmann amb tot l’equip que formava part de la representació verdiana.
Certament, el paper de Simon Boccanegra és el més interessant i el més reeixit dels que Domingo interpreta de la corda baritonal. I ho és perquè demostra el magistral ús que el cantant fa de la paleta cromàtica. Això, afegit a l’expressivitat marca de la casa i una presència escènica indiscutiblement carismàtica, forma part dels principals atots del músic. Però, com deia fa uns dies, personalment m’interessa molt poc la trajectòria “baritonotenorada” del cantant madrileny. Mai no serà un baríton, però tanmateix ningú no pot discutir-li el valor, l’entusiasme i la passió que posa en el marc de la que segurament sigui la carrera més llarga de tots els artistes que –almenys al segle XX- s’han dedicat a l’òpera. I tan sols per això ja és per treure’s el barret. I és que Plácido Domingo ha esdevingut, per mèrits propis, una llegenda viva.
El paper de Gabriele era assumit en aquest segon repartiment per Ramón Vargas, que va mostrar seguretat i fermesa, tot i que les darreres vegades que he escoltat el tenor mexicà li percebo una tendència abusiva a deixar la veu enrere, cosa que repercuteix negativament en una emissió que, sense ser forçada, no sempre es projecta como cal.
Davinia Rodríguez és una jove soprano, que ja ha cantat amb Domingo, i que debutava al Liceu amb Amelia Grimaldi. El timbre de la soprano canària –esposa del director Riccardo Frizza- és preciós i la presència escènica innegablement elegant (és una dona d’una gran bellesa), però tendeix a engolar, cosa que es va notar sobretot a l’ària de sortida. Tanmateix, tenim en Davinia Rodríguez una realitat consolidada i una cantant que voldríem més entre nosaltres.
Al discretíssim Paolo d’Elia Fabbian es va imposar el gegantí Fiesco d’un veterà com Ferruccio Furlanetto, que va debutar precisament al Liceu amb el mateix paper fa trenta anys. Riquesa d’harmònics, expressivitat a dojo i línia cent per cent verdiana va ser el que va oferir el baix italià.
No cal dir que la lluminosa presència de Domingo no va poder fer res amb la grisor del muntatge, i que la de Massimo Zanetti va seguir sent el que va ser el dia de l’estrena: cumplidora i d’ofici, però sense traces de genialitat.

13.4.16

GRISOR VERDIANA AL LICEU



Simon Boccanegra és una òpera sense sort. Té innegables virtuts, com ara la creació d’atmosferes llòbregues que, sense arribar a l’obra mestra que és Don Carlo/s, ens endinsen en el clavegueram de la política i les seves conxorxes. I la construcció dels personatges és sòlida, especialment en les tres veus greus de la partitura, Boccanegra, Fiesco i Paolo. Per no parlar d’una orquestració que (sobretot la versió, més prodigada, de 1881), deixa sentir una densitat pròpia del gran mestre que va ser Verdi en matèria dramatúrgica.
Ara bé, tot i les seves troballes, Simon Boccanegra és una peça irregular, amb atmosferes decreixents després d’un pròleg senzillament genial, i amb peces que, com l’ària d’Adorno, sonen a pedaços poc coherents amb la resta. Val a dir que hi ajuda poc un llibret inspirat en un drama d’aquest instigador d’insults a la intel·ligència que fou Antonio García Gutiérrez, autor d’aquell Trovador que va derivar en un dels llibrets més risibles de la història del gènere (per molt que el meu bon amic Xavier Cester li trobi totes les gràcies), tot i la peça mestra que és en matèria musical Il trovatore.
Tanmateix, i ben escenificada, Simon Boccanegra pot resultar. Lamentablement, aquest no és el cas del muntatge de José Luis Gómez, que vam voler oblidar quan es va estrenar al Liceu (en coproducció amb Ginebra) el desembre del 2008. Un espectacle que confon sobreietat amb manca d’idees. I amb això ja ho hem dit tot (i massa!).

Al.licients
Les funcions d’aquesta temporada tenen més d’un al·licient en matèria musical. Amb un altre d’afegit, a darrera hora, com va ser el debut com a Gabriele Adorno de Josep Bros la nit de l’estrena. Sens dubte, però, un nou paper de la corda baritonal interpretat per Plácido Domingo, i en una òpera escenificada, és un altre dels motius de l’alta expectació d’aquestes funcions. I, tot i que personalment m’interessa molt poc la trajectòria “baritonotenorada” del cantant madrileny, caldrà esperar la funció del dissabte 23 per emetre una valoració pertinent.
La nit de l’estrena, però, comptava amb un pes pesant com Leo Nucci, llegenda viva i supervivent de la gloriosa estela de barítons italians que tantes alegries ens han regalat. Suplint les deficiències d’un timbre que mai no ha estat grat, Nucci s’erigeix en rei (Dux en aquest cas) de l’escena per oferir una lectura intel·ligent de la partitura verdiana, amb una expressivitat indiscutible i un respecte a allò escrit que és admirable.
El citat Josep Bros debutava, com deia, el rol d’Adorno, en substitució de l’inicialment previst Fabio Sartori. El tenor català exhibeix una projecció de vegades una mica estentòria, però el fraseig va ser immaculat i la seva versió de l’ària “Cielo pietoso” al segon acte va servir per demostrar el permanent estat de bona salut de Bros, naturalment inclinat cap a un repertori de més pes dramàtic.
Va ser una llàstima que no s’anunciés que Barbara Frittoli patia una indisposició. Perquè així ens haguéssim estalviat els ensurts que ens va provocar a “Come in quest’ora bruna”. Visiblement contrariada, la soprano italiana va seguir endavant mantenint sempre la dignitat i, com a bona professional que és, va aconseguir arribar a bon port, tot i que amb aguts tibants i una incomoditat força visible al llarg de tota la funció. Tot i així, se li notava l’ajut que li prestaven els seus companys de repartiment, especialment Nucci i Bros. En canvi, pels gestos de desaprovació, Massimo Zanetti no semblava tan comprensiu des del fossat.
Va agradar, i molt, el Paolo d’Àngel Òdena, admirable per la línia vocal, l’expressivitat i un timbre encertadament enfosquit, com escau al personatge. El baríton tarragoní, que sempre hemn aplaudit, ha fet amb aquesta una de les seves millors actuacions al Liceu.
Després d’haver-lo sentit a Nabucco, segueixo pensant el mateix de Vitalij Kowaljow: el legato i la musicalitat hi són, però Fiesco (molt més que Zaccharia) demana més cavernositat. Tot i així, va complir, i bé, a “Il lacerato spirito”, una de les més pàgines més brillants de les que Verdi va escriure per a la corda de baix.
Massimo Zanetti va oferir una lectura correcta però molt plana de la partitura. Un Simon Boccanegra sense sorpreses però tampoc sense alegries en el rendiment orquestral, però en canvi brillant pel que fa al cor. Bravo un cop més per a Conxita Garcia, que està fent molt bé les coses.

10.4.16

TRES NITS D'ÒPERA A VIENA


Viena esdevé una necessitat per als amans de la música en general i de l'òpera en particular. La Staatsopern del Ring de la capital austríaca sempre ha estat per a mi un teatre que em fa sentir com a casa. I aquesta darrera estada no ha estat una excepció.

Una senyora Jenufa
Jenufa tornava amb la producció estrenada el 2002 i dirigida per David Pountney. El director nord-americà centra el muntatge de l'òpera de Janácek sobre l'element popular, però defugint el folclorisme. La magnífica il·luminació de Mimi Jordan Sherin i l'escenografia de Robert Israel, que ambienta el primer i segon actes a l'interior del molí on viu Kostelnicka, ajuda a concentrar la dramatúrgia de l'espectacle en la relació entre marastra i fillastra.
Dorothea Röschmann acaba d'incorporar al seu repertori el rol de Jenufa. Ho fa amb un centre poderós i uns aguts que mantenen la mateixa brillantor que la soprano sempre ha exhibit en el repertori líric lleuger. És cert que els greus perden força i matís, però la seva Jenufa és senzillament extraordinària.
Casualitats (o no), Angela Denoke va ser la que va incorporar el 2002 el rol titular en l'estrena de l'espectacle a la Staatsoper vienesa. Ara assumeix el rol de Kostelnicka (Agnes Baltsa va ser qui va cantar-lo fa catorze anys) i demostra un cop més la seva intel·ligència. En alguns moments, la soprano alemanya deixa sentir una veu lleument fatigada, però l'expressivitat i la musicalitat hi són i a mans plenes. Especialment al segon acte, poc abans d'agafar el fill de Jenufa per deixar-lo a la intempèrie com a "fill del pecat" que és.
Va complir, amb escreix, Christian Franz com a Laca, amb alguns sons fixos (especialmente els sobreaguts d'una part parcialment ingrata) i Aura Twarowska va exhibir parrups acontraltats en la pell de Buryja, mentre que Marian Talba va complir i poca cosa més sota la pell de Stewa.
Vibrant direcció musical d'Ingo Metzmacher i rendiment plusquamperfecte de l'orquestra titular, especialment al primer i segon actes, mentre que al tercer semblava perdre una mica de pistonada. I barretada per al cor titular.

Clemenza reveladora
Anoteu i retingueu aquest nom: Margarita Gritskova. Es tracta d'una mezzosoprano de Sant Petersburg, formada entre d'altres llocs a Weimar i a l'Ensemble de l'Òpera de Viena. El seu Sesto de La clemenza di Tito va ser senzillament formidable en estil, expressivitat i servei a la gràcia mozartiana. Només per això ja va valer la pena la vetllada, tot i la paupèrrima i directament lletja producció dirigida per Jürgen Flimm, sense cap idea clara i amb dramatúrgia erràtica al llarg i ample de la funció.
Sort que, al costat de Gritskova, l'elenc va ser més que notable, començant pel Tito de Benjamin Bruns, tenor líric-lleuger de bona projecció, excel.lent línia i timbre homogeni. La Vitellia de l'australiana Carolyne Wenbone (primerament estava anunciada la meva estimada Véronique Gens) va ser molt correcta, tot i que els inclements greus de "Non più di fiori" li van jugar alguna mala passada en la projecció. Bé la Servlia de la israelita Hila Fahima, l'Annio de la veneciana Miriam Albano (molt millor al segon acte) i el Publio del suís Manuel Walser.
Dirigia una orquestra no sempre inspirada la batuta d'Adam Fischer, rconegut especialista en Mozart (y en Haydn). No va ser una conducció genial, si bé va tenir cura del detallisme. Això sí, no s'entén el tempo exasperadament lent d'un número com el trio "Se al volto mai ti senti" del segon acte. Especialment tenint en compte la lleugeresa amb què va abordar la resta.
 
El millor cast per a Tosca
S'esperava el millor i no van decebre: a dia d'avui, Jonas Kaufmann, Angela Gheorghiu i Bryn Terfel formen el cast ideal per a Tosca. El DVD del Covent Garden així ho confirma. És clar que allà comptaven amb la direcció escènica de McVicar (i musical de Pappano) i a Viena la producció de Margarethe Wallmann es mou en els viaranys del políticament correcte, el passa-quet'he-vist i la cal·ligrafia fidel al llibret. D'una part està molt bé, però d'una altra un voldria una mica més d'imaginació, tot i l'atractiu evident de la plàstica del muntatge.
Kaufmann va rebre una ovació sorolloda després d'"E lucevan le stelle", i es va veure obligat a bisar. El deliri. Per entendre el fenomen Kaufmann, Viena és un dels millors llocs: senzillament, adoren aquest extraordinari tenor. No és per menys: la virilitat del seu timbre i la musicalitat que exhibeix, a més d'un físic atractiu i carismàtic, el fan ideal per al rol de Mario Cavaradossi.
Angela Gheorghiu se les sap totes, i es va reservar al primer acte, però va fer un segon senzillament memorable. És una artista llesta, que no sempre ho dóna tot però que, quan ho fa, ensorra teatres. Va ser el cas, sobretot després de l'escena de les tortures i del "Vissi d'arte". L'escena de l'assassinat de Scarpia potser demana més incisivitat (ai, el record de la Callas!), però el duet del tercer acte va ser una pura meravella.
Per la seva banda, no hi ha actualment millor Scarpia que Bryn Terfel, que terroritza el respectable des de la seva sortida i que destil·la lascívia i odi a parts iguals. La veu fosca del baríton gal·lès i el domini de l'escena ajuden sobremanera. I la química que estableix amb els seus companys de repartiment és evident. De fet. és Terfel qui reparteix les cartes i qui marca les pautes del joc. I ho fa amb generositat, perquè tothom surti victoriós. I així va ser, perquè els 25 minuts d'aplaudiments van constatar el triomf d'una gran nit d'òpera. Per cert, no van sortir a saludar més que els tres protagonistes i el director musical, sense que poguéssim, ni que fos per cortesia, aplaudir els secundaris i els coristes. Lleig.
Va rebre una lleu esbroncada per part d'un sector de públic el director Mikko Franck, potser per haver tapat en algun moment les veus (sobretot la de Gheorghiu), però el rendiment davant de l'orquestra i el cor titulars va ser exemplar i Franck va treure un so sumptuós i tenebrós de la formació de la casa. Una nit inoblidable.